NEPAL
DIARI DEL TREKKING AL CAMP BASE DE L’EVEREST

...I quan ja sigui a dalt
Deslliuraré el meu cor
Dels odis i enveges de la planúria.
I quan el tingui net,
Recolliré la pau i la serenor del cim
I baixaré saltant, foll d’alegria.

                           Toni Sors i Ferrer

4 D’OCTUBRE 2009: VOL A KATHMANDU

Avui és un gran dia i comença l’aventura al Nepal. Sembla mentida que hagin passat quasi bé dos anys des de que vam començar a parlar d’aquest viatge i mira per on avui ja és una realitat... Marxem cap a l’Himalàia!
El matí ha estat llarg i l’he passat donant voltes sense saber que fer, ja que fa dies que tinc la maleta a punt.
A tres quarts de tres de la tarda ens hem trobat tots a sota de casa i hem sortit en direcció a l’aeroport de Barcelona on tenim suficient temps per facturar i recorrer la nova terminal.

Son les 18 hores ens acomiadem de tothom. Mare meva quina plorera! En aquest moment m’envaeixen tota mena de sentiments: ganes de marxar, tristesa per deixar al victor sol, intriga per saber com aniran els 18 dies, com serà la vida allà... alegria i pena alhora que fan que em saltin les llàgrimes.
A les 19:20 hores sortim de Barcelona en direcció a Londres, primera escala dels nostre llarg viatge. A londres l’estona passa ràpid i no ens adonem i ja estem novament embarcant al vol que ens portarà de dret a Delhi (India) en unes 8 hores i mitja aprox.
Quin vol més pesat, les butaques són còmodes però a les hores et deixen el cul com una plaça de toros. Intento anar fent dormides però el temps sembla que ho hagi de passar mai. Finalment a les 10:20 (hora local a la India) del dia 5 d’octubre aterrem a l’aeroport de Nova Delhi-Indira Gandhi. Miro el rellotge que encara no tinc l’hora canviada i veig que a casa són les 7 del matí.

5 D’OCTUBRE 2009: KATHMANDU

A l’aeroport de Delhi tot són corredisses i per passar els controls de seguretat hi ha dues files, una per a homes i una altre per les dones. Una policia em diu que vagi per un costat, una altre et diu que no, que haig d’anar per una altre fila... un caos total que em produeix una gran marejada.
Finalment arriba l’ultim avió, el que ens portarà en poc més de dues hores a Kathmandu, quines ganes!
L’aeroport de Kathmandu també és una experiència inexplicable: papers per tot arreu que hem d’anar omplint, cues per sellar el visat i per recollir les maletes... un agobio i si sumem les hores de vol que portem el resultat és una marejada de mil dimonis.
Al sortir de la terminal comencen a aparèixer paios que ens volen carregar la maleta a canvi d’una propina però nosaltres ens centrem en buscar al responsable de l’agència que ens ha de recollir. Quan finalment el veiem ens traiem un pes de sobre. Ens rep amb un collaret de clavells i pugem a la furgoneta dient: Benvinguts a Kathmandu!
El camí a l’hotel és una passada, cotxes pitant en totes direccions, families senceres pujades en una moto, els carrers plens de brossa, gallines, vaques i gossos pel mig... un caos.
A la poca estona som per fi a l’hotel Malla. Un hotel de luxe antic en mig d’una ciutat bruta i deixada.

Descansem fins la tarda que ve l’Umesh, el responsable de l’agencia per explicar-nos com estarà organitzada la nostre estada al país.
Ens explica que demà anirem a fer turisme per la capital.

6 D’OCTUBRE 2009: KATHMANDU

A l’hora acordada arriba l’Anal, el nostre guia, per acompanyar-nos a veure les Stupes i les pagodes més emblemàtiques de Kathmandu. La primera parada del recorregut és a Buddhapark, la visita no estava prevista però al passar-hi per davant a tots ens crida l’atenció aquelles tres figures enormes d’un color daurat. Mentre l’anal ens explica el significat dels tres budes també anem a fer-hi una ofrena, pagues 50 rupies i et permeten encendre una espelmeta pel buda.

Un cop feta la volta per parc pugem de nou a la furgoneta i travessem la caòtica ciutat per anar a visitar l’Estupa més antiga de la regió, una stupa on hi ha fixats els 4 ulls del buda que ho veu tot. És un temple anomenat Swayambunath i es troba situat a 100 Mts sobre la ciutat de Kathamndu. El temple està ple de micos, i d’aquí li ve també el nom de temple dels micos.
És un lloc de pelegrinació on els fidels budistes van a fer ofrenes al Déu Buda i és on per primera vegada hem sentit resar al monjos.

Desprès de visitar aquest meravellós temple l’Anal ens porta al cor de la ciutat, Kathmandu Durbar Square, on es troben les joies arquitectòniques més apreciades de la ciutat.
Tots aquests edificis es troben situats a la plaça Basantapur, una plaça atapeïda de comerciants disposats a vendre’ns els seus productes.
Desprès de caminar per la zona pugem a un edifici on tenim unes vistes espectaculars de la plaça per prendre un te i a relaxar-nos una estoneta.

Un cop descansats tornem a pujar a la furgoneta per anar a visitar Pashupatinah, que es troba situat al costat del riu Bagmati i està reservat només per els fidels Hinhuïstes. Allà es on cremen els seus difunts, previ beneïts per ls aigües del riu. Per mi és un dels llocs que més m’ha impactat de veure, ja que m’entres les families ploren els seus morts els nens de les classes socials més baixes es tiren al riu a buscar restes d’or que hi pugui haver.

I per acabar la jornada turistica anem a veure l’Stupa més gran del món, Boudhanath. És una stupa dedicada al Déu de la sabiduria i com marca la tradició ena acostem per fer-hi una volta sencera seguint el sentit de les agulles del rellotge.
Al costat de l’Stupa hi ha un restaurant on hi tenim una vista privilegiada. Demanem per dinar un Dhal Bhat (plat tipic nepalès), que és un plat amb llenties i arròs i el seu sabor depèn dels condiments que s’utilitzin per cuinar-lo.

Estem cansats de voltar i arribem a l’hotel per acabar de preparar les bosses. Demà marxem cap a Lukla.

7 DOCTUBRE 2009: KATHMANDU – LUKLA

Avui comencem el trekking al camp base de l’Everest. El dia s’ha aixecat plujós i el cel està ben tapat de núvols.
Aviat ens recull la furgoneta per portar-nos novament a l’aeroport de Kathamdu on hem d’agafar la famosa avioneta fins a Lukla, poble d’entrada a la regió de l’Everest.
A la furgoneta coneixem a en Sudan, el que serà el nostre guia durant el trekking i ens explica com anirà estructurat el nostre trekking.
Al arribar a la terminal comencen els problemes. Veig cues per tot arreu i cartells on informen que els vols a Lukla estan cancelats a causa del mal temps. En Sudan ens explica que aquest any els monzons encara no han finalitzat i a Lukla fa mal temps, cosa que fa molt perillós volar.
Els nostres responsables negocien els nostres bitllets i finalment ens fan passar els controls de seguretat per arribar a la zona d’embarcament, on hi passem una bona estona fins que criden el nostre vol.
Eufòrica pujo a l’autobús amb els lluisos però ràpidament m’adono que els papes no venen darrera nostre, ve una policia que ens fa baixar perquè han tancat l’aeroport de Lukla fins a nou avis.
Tornem a la terminal i als 30’ tornen a cridar el nostre vol. Ara sí, després de 5 hores a l’aeroport marxem cap a Lukla!
L’avioneta s’enlaire i deixem a sota la ciutat de Kathamadu per atravessar muntanyes i anar a parar a la serralada de l’Himalàia. El vol dura uns 40’ i està considerat un dels més perillosos del món.
Al arribar a Lukla, a 2.840 Mts d’alçada, coneixem a tot l’equip que ens acompanyarà durant el trekking, els nostres sherpes i els portejadors.

Un cop dinats comencem el trekking. El nostre destí d’avui és Phakding, hi hem d’arribar-hi abans que es faci fosc. Per el camí veiem ple de pedres gravades amb oracions que les hem de passar en sentit de les agulles del rellotge i ens va caient un xiri-biri que ens deixa la roba mullada però em dona igual, ja que estic a l’himalàia i sóc feliç!
El trajecte el compartim amb persones que carreguen de poble a poble unes cistelles plenes de queviures i estris, que el seu pes segur que es superior al d’ells mateixos.
Al cap de 2 hores, desprès de travessar varis ponts i pobles de postal som a Phakding, que es troba situat a 2.610 Mts d’alçada, i on ens espera una llotja de luxe per passar-hi la primera nit.
M’entres sopem coneixem una parella que estan de viatge de nuvis que ens acomparanyan durant el trekking.

8 D’OCTUBRE 2009: PHAKDING (2.610 Mts) – NAMCHE BAZAR (3.340Mts)

A les 8 comencem la segona jornada de trekking sortint de la llotja en direcció a Namche Bazar, capital de la Vall del Khumbu.
El dia segueix emboirat i inclús de tant en tant va caient alguna goteta fina, però poca cosa.
Seguint el curs del riu d’aigües blanques, el riu anomenat Dudh Koshi, arribem en poc més de dues hores a Monjo on hi ha l’entrada al Sagarmatha National park, on ens demanen els passaports i els visats i ens fan una tarja de pas.

Un cop dins del parc nacional seguim caminant, travessem el poble de Jorsalle, varis ponts fins a Namche, que ens separa una pujada constant de 700 Mts de desnivell.

A les 13:30 hores arribem a la capital del Khumbu, on una llotja amb vistes espectaculars ens espera. Dinem i a la tarda aprofitem per voltar per els carrers replets de botigues. Sopem i abans d’anar a dormir es produeix un miracle: els núvols s’han trencat i per primera vegada podem observar el cel carregat d’estrelles i de lluny les muntanyes! En Sudan em diu que demà tenim dia d’aclimatació i pujarem al mirador a contemplar per primera vegada el gran Everest.

9 D’OCTUBRE 2009: NAMCHE BAZAR (3.340 Mts)

Avui és dia d’aclimatació a Namche. M’entres ens preparem per anar al mirador ve el papa a l’habitació amb cara de preocupació. Ens explica que s’ha passat la nit amb diarrees i que es troba molt dèbil, per el que prefereix no venir amb nosaltres i descansar. Ara mateix no em preocupo massa i segurament, bé això espero, la situació del papa millorarà amb el pas de les hores.
Al sortir cap al mirador es comença a fer de dia i fa fred. Estem a 3.440 Mts d’alçada i l’altitud es nota. Un cop som a dalt l’espectacle de cims és majestuós, ja que per primera vegada podem veure l’Amadablam (6.812 Mts), el Thamserku (6.608 Mts), L’Everest, que amb els seus 8.844 Mts és el sostre del món, el Lhotse (8.516 Mts) i el Lhotse Shar de 8.383 Mts i cim on el dia 27 de setembre de l’any 1987 una expedició mataronina fou escombrada per una allau i van morir tota la cordada formada per Toni Sors, Sergi Escalera, Francisco Porras i Antoni Quiñones. El nostre company d’aventures, en Lluis Ferrer era el cosí d’en Toni Sors.

Un cop surt el sol baixem cap a la llotja i tenim el matí lliure per voltar per els carrers de Namche i fer alguna excursió per els seus voltants.
A la tarda en Sudan ens porta a visitar un temple budista preciós anomenat Tashi Delek i com els dies son curts tornem cap a la llotja per esperar el sopar.
El papa segueix sense trobar-se bé. Demà tenim previst anar cap a Tengboche, espero i desitjo que estiguem tots a punt de marxa...

10 D’OCTUBRE 2009: NAMCHE BAZAR (3.340 Mts) – TENGBOCHE (3.860 Mts)

A les 6:30 del matí ens llevem. El papa com ahir ve a l’habitació i em diu que continua amb diarrees. Baixem tots al menjador on hi fem una reunió improvisada i decidim tirar a munt, ja que el papa ho vol intentar.
A la poca estona de caminar arribem a l’stupa dedicada al primer sherpa que va coronar l’Everest, el Sherpa Tenzin Norgay i parem per descansar. El papa aprofita per anar a fer les seves necessitats i al venir puc veure com les cames li tremolen. Realment es troba cansat, molt dèbil i no es veu en condicions de seguir cap a Tengboche.
Ell és conscient que no pot continuar, no es veu amb forces i tant la mama com jo ens volem quedar amb ell. Tots plegats comencem a discutir que fem i finalment arribem a un acord. Ell i en Sudan se’n tornen a Namche per acabar de recuperar-se bé i nosaltres 4 continuem amb els sherpes cap a Tengboche. Si demà el papa està en condicions ens retrobarem a Tengboche.
Ens acomiadem d’ell amb llàgrimes als ulls però tots confiem en que demà estarà en condicions de pujar i podrem continuar tots junts l’aventura.

Seguint per un camí més aviat planer podem contemplar en tot moment l’ imatge de la gran Amadablam, que sembla que ens vulgui abraçar amb els seus braços, i la silueta imponent del Thamserku que diuen que és una de les muntanyes més difícils d’escalar de la zona, i la veritat es que no m’estranya gens.
Durant el camí passem varis poblats i podem observar la forma de vida de la gent del país. Tenen els seus horts i el seu bestiar, i treballen aliens a nosaltres amb un somriure a la cara digne d’admirar. És curiós perquè diuen que el Nepal és un dels països més pobres del món, però que alhora és un dels països en que l’índex de felicitat és més elevat... Com es pot entendre això?? La veritat és que desprenen una màgia especial, tendresa i felicitat.
Arribem a un punt on el camí principal es bifurca en dos, un dels camins porta fins a Gokyo i l’altre, que és la que seguim nosaltres, es dirigeix fins a Tengboche. Ens toca baixar uns metres per desprès fer una remuntada de 700 Mts fins al poblat.

La pujada es fa pesada i a les 13 hores arribem a Tengboche. Ja estem a 3.860 Mts d’alçada.
A la tarda anem a visitar la joia del poble, el seu monestir on hi ha la figura daurada d’un buda adornat amb flors, espelmes, mocadors, encens i oracions. Tot el recinte està pintat de colors vius i alegres. Definitivament ens trobem en un lloc màgic i bellíssim que ens convida a la pau i a la meditació.

Al fer-se fosc comença a fer fred i anem a la llotja a veure si podem comunicar-nos amb el papa. En Ringi truca al Sudan i ens dona la pitjor noticia que podíem sentir. El papa no està bé, s’ha passat el dia amb vòmits i amb diarrees i estan pensant de baixar cap a Kathmandu per iniciar un tractament.
Tal com ens exposen la situació tant la mama com jo volem baixar immediatament cap a Namche, però ara ja no pot ser perquè és negre nit. Finalment decideixo que demà baixo cap a Namche per estar al costat del papa i convenço a la mama perquè es quedi i continuï l’aventura.
Passem una nit horrorosa. La preocupació i el sentiment de culpa no em deixa dormir i si sumo els símptomes propis de l’alçada com l’ insomni, la taquicàrdia, les palpitacions, les nàusees, més ganes del compte per anar a orinar... tot un conjunt que fa que passi una de les pitjors nits de la meva vida.
No paro de donar voltes al mateix: tanta il•lusió que teníem per fer aquest trekking, i pel papa i per mi ja ha finalitzat.

11 D’OCTUBRE 2009: TENBOCHE – NAMCHE BAZAR

Avui és u dia trist perquè abandono el trekking. A les 7:30 esmorzem i ens acomiadem emotivament tots entre llàgrimes i abraçades a la porta de la llotja. La mama plora i jo ploro. Conec a la mama i sé que si no sap res de nosaltres patirà però ara mateix he de marxar i estar al costat del papa perquè ell si em necessita de veritat.
El papa ha tingut mala sort i ja està. A aquests països no hi ha higiene ni controls alimentaris per el que agafar una gastroenteritis és qüestió de loteria.
Abans d’abandonar Tengboche l’Everest en mostra la seva cara més esplèndida el que em permet fer-li una de les últimes instantànies de record.

Quan estem tots a punt començo a baixar avall amb en Sergio i la Celia, el seu sherpa i els dos portejadors.
En Goplix, el meu portejador, te ordres de cuidar-me i assegurar-se que no em passi res, i pobre s’ho agafa al peu de la lletra perquè no em deixa i està pendent de mi en tot moment. És una bellíssima persona!

Doncs bé, el camí de baixada a Namche és un passeig i en poca estona arribem de nou a la mateixa llotja d’on vam sortir fa sol 1 dia, i allí està el papa més content i animat. M’alegro molt de veure’l així!
Ens expliquem les nostres coses i decidim de tirar cap a Kathmandu. Ha estat 3 dies amb diarrees i això l’ha deixat molt dèbil. Un cop allà intentarem contactar amb l’agència per veure si hi ha possibilitat de que ens organitzin un viatge paral.lel per el país.

12 D’OCTUBRE: NAMCHE BAZAR – PHAKDING - LUKLA

El recorregut de baixada és del tot melancòlic, ja que tan sols fa tres dies que passàvem per aquests mateixos camins il.lusionats i contents, i avui hi tornem a passar abatuts... la vida és així...

A les 11:45 arribem a Phakding amb gana i aprofitem per dinar i carregar piles per arribar a Lukla, ja que encara ens queda un bon tros.
Un cop a Lukla ens retrobem amb la Celia i en Sergio i passem les hores abans de que es faci fosc ben a prop de la pista de l’aeroport veient com aterren i s’enlairen avionetes. Demà si tot va bé serà el nostre torn per marxar cap a Kathmandu.

13 D’OCTUBRE: LUKLA – KATHMANDU

Avui ens llevem ben d’hora i esmorzem. A les 7 apareix en Goplix per portar-nos les bosses cap a l’aeroport on ens acomiadem d’ell i m’entres s’allunya saludant-nos amb les mans juntes noto com se’m neguen els ulls de llàgrimes. Crec que el recordaré tota la vida.
Ens acostem a l’aeroport i al final del trekking a l’Himàlaia. Si tot va bé en unes hores serem novament a Kathmandu i haurem de negociar la nostre estada els propers dies, ja que els responsables ja saben el que ha passat i encara no ens han donat senyals de vida.
A l’aeroport ens fan passar un rigorós control de seguretat i a les 9 del matí la nostre avioneta s’enlaira deixant enrere les muntanyes per entrar de nou al caos de la capital del Nepal.
Al arribar a Kathmandu ens Sudan ens comunica que l’agència s’ha posat en contacte amb ell i vindran a veure’ns a la tarda per explicar-nos que faran amb nosaltres els propers dies.
Al arribar a l’hotel per primera vegada durant dies parlo amb en Víctor i li explico tot el que ha passat i que si ens ho arreglen demà marxem cap a fer turisme per el país.
Seguim sense poder contactar amb la mama i els lluïsos, però estem tranquils perquè estem segurs que estan bé. Fem temps i a la tarda arriba l’Umesh per negociar la nostre estada durant els propers dies al Nepal.
La conversació en alguns moments passa de cordial a tensa, ja que cadascú escombra cap al seu bàndol. Nosaltres volem que se’ns solucioni l’estada pagant el mínim possible i ells ens intenten vendre la moto quan li demanem un guia de parla hispana per acompanyar-nos i ens diu que no en tenen. Finalment, al no tenir més opcions, arribem a un acord: pagant una part proporcional demà marxem a fer turisme per el país, anirem a visitar Pokhara i Chitwan sense guia de parla hispana (però això ja ho solucionaré amb l’agència valenciana).

El pla de viatge per els propers dies queda així:
- 14 d’octubre: Sortida cap a Pokhara
- 15 d’octubre: Diferents activitats per la ciutat de Pokhara
- 16 d’octubre: Sortida cap a Chitwan
- 17 d’octubre: Activitats a Chitwan. Anirem amb elefant i amb canoa.
- 18 d’octubre: Tornada de nou cap a Kathmandu
- 19-20 d’octubre: Kathmandu

Estem força contents perquè ja que hem hagut d’abandonar el trekking al menys podrem fer turisme i el viatge no haurà estat envà.

14 D’OCTUBRE 2009: KATHMANDU – POKHARA

Som puntuals a la recepció de l’hotel on hi ha un cotxe blanc amb un gran aleró. Als pocs moments apareix l’Umesh i ens presenta al nostre guia: un taxista que en prou feines parla anglès... Bé, ja tan se me’n dona...
Pugem al cotxe i ens esperen unes 8 hores per carreteres caòtiques fins a Pokhara amb calor i sense aire condicionat. Ara veurem l’essència del país, que segur que serà una experiència inoblidable!
Al arribar a Pokhara sona el telèfon del driver, és l’Umesh i ens comunica una notícia estupenda: La mama i els Lluïsos han fet el cim del Kala Pattar de 5.545 Mts d’alçada!! Ens alegrem moltíssim de la noticia i ja tenim ganes que ens expliquin les seves vivències que segur que en seran moltes. I sobretot vull veure les fotos espectaculars des del cim. Que bé, al finalment tots hem tingut a la nostre manera un final feliç. Ells han fet cim i nosaltres estem fent turisme per Nepal.

El driver, en Basu, ens deixa a la recepció de l’hotel Pokhara Grande on un senyor molt nerviós en rep per explicar-nos les excursions previstes per demà.
Passem el que queda de tarda tranquils i a les 7 ve en Basu a recollir-nos per portar-nos a sopar a un restaurant on hi fan folklore en directe. La terrassa està envoltada de llums de colors i al costat hi ha un escenari amb nois i noies vestits amb robes del país tocant instruments musicals i ballant cançons típiques nepaleses.
Desprès del deliciós sopar tornem a l’hotel cansats del viatge. Han estat 8 hores de viatge per fer 200 Km...!
Al passar a recollir la clau per recepció el noi tan simpàtic em diu que demà a les 5 del matí ens despertarà per veure sortir el sol des de la terrassa. Li pregunto si és una broma i em diu que no, que l’ imatge que veuré demà no l’oblidaré mai.

15 D’OCTUBRE 2009: POKHARA

Avui és dia 15 d’octubre i és l’aniversari de la mama. És la primera vegada que no hi sóc present i la trobo a faltar.
A 2 quarts de sis ens sona el despertador i ens posem qualsevol cosa al damunt per pujar a la terrassa i veure sortir el sol. Encara és fosc però al fons s’intueixen les muntanyes.
A mida que el dia aclareix les muntanyes es van il•luminant per ordre d’alçada.
Som uns privilegiats per estar en aquest moment contemplant aquest paisatge tan meravellós amb el Machapuchare (la muntanya sagrada que mai ningú ha trepitjat), els Annapurnes i el Dhaulagiri al fons, espectacle que no es pot descriure amb paraules i és una sensació que s’ha de veure per creure-ho.
Quan ha sortit el sol ens preparem per anar a fer turisme per la ciutat. A les 8 arriba en Basu i comencem l’aventura a Pokhara. El primer lloc que ens porta a visitar és el Devi’s Fall. Son unes coves molt profundes i caminant per sobre la seva superfície podem notar uns vapors d’aigua com si estiguéssim dins d’un núvol. Les cascades d’aigua que hi han i el soroll que fan són espectaculars.

Un cop hem vist les coves per sobre anem a veure-les des de la seva profunditat. La part subterrània s’anomena Gupteshwor Mahadev Cave i les seves parets formades per minerals en estat pur enlluernen. Al fons de la cova veiem la part final de la gran cascada que veiem des de dalt. Al acostar-nos a la barana podem notar com aquell vapor d’aigua que a la superfície notàvem aquí a sota és molt més accentuat.

Desprès de visitar les coves tornem cap al cotxe per anar a veure un poblat tibetà que es troba situat en mig de la ciutat de Pokhara.
Continuem la marxa i el proper lloc on ens porta en Basu és a Seti River Gorge. És un canal que recull l’aigua pura que prové de l’Himàlaia. Donant una volta per la zona hi trobem una iaia de 86 anys amb una safata metàl•lica plena de rupies que ens va beneir a canvi d’una petita propina.

Un cop vist el canal ens desplacem fins a uns temples hindús, Bindhyabasini que tenen d’imatge de fons el gran Machapuchare que sembla que els vigili.
El nostre taxista-guia ens explica que és un temple venerat per hindús de tot el món i fan ofrenes al Déu Shiva i al seu fill, el Shivas’s son. Vaig observant com van sortint fidels de l’altar amb galls, cistells de fruites i verdures, nens vestits amb roba de gal•la... i tots cantant i resant al seu Déu, Om noma Shivae...

Desprès de presenciar aquests fets pugem de nou al cotxe per anar a veure el llac Phewa (1 volta de 3 hores al llac costa 500 rupies, uns 5 €). Des de la pau del llac tenim per un costat una panoràmica preciosa del Massís dels Annapurnes i del Machapuchare, i per l’altre banda un bosc frondós que deu estar carregat de serps.

M’entres penso que tanta estona asseguts dins de la barca no pot ser bo miro enlaire i observo una gran Stupa dalt d’un turó. En Basu m’explica que és l’Stupa de la pau (World Peace stupa). A si? Doncs hi vull anar per veure-la i estirar una mica les cames. En Basu em comença a mirar de reüll dient que hi ha una hora de camí en pujada. Noto com li cau una gota del front...Pobre Basu, a part de taxista i guia, el fem remar i ara també caminar. Fa uns bufets que sembla una serp i em deu estar maleint els ossos.
A l’hora clavada som dalt del turó. Hi ha uns jardins plens de ponseties que envolten l’Stupa blanca i plena de budes daurats que transmeten el seu nom, la pau. Des de dalt les vistes sobre el llac, la ciutat de Pokhara i les muntanyes són espectaculars.

Un cop vista l’Stupa baixem cap al llac per tornar cap a terra ferma i donem per finalitzada la ruta turística per la ciutat bonica del Nepal. En Basu està rebentat i es mereix un dinar en condicions.
La resta de la tarda la tenim per voltar per les botigues de Pokhara i descansar, ja que avui ha estat un dia molt intens.

16 D’OCTUBRE 2009: POKHARA – CHITWAN

A les 8 del matí sortim de la ciutat de Pokhara per anar a visitar la regió de Terai on hi ha el Parc Nacional Royal Chitwan. Fa molta calor i totes les samarretes que duc fan pudor a tigre mort. Fa, si no m’equivoco, sis dies que no em canvio els pantalons!
El trajecte, com no, el fem amb el cotxe d’en Basu i és una odissea com estan les carreteres.
Al migdia arribem a Chitwan i el termòmetre marca 34 ºC, quina calor! Només posar els peus anem a veure com banyen els elefants. Es veu que és preocupen molt per aquests animals i els tenen molt ben cuidats, es nota que són una font d’ingrés.

Un cop vist de tant de tant a prop aquests animalons ens traslladem a l’hotel Chitwan paradise, que els seus jardins estan plens de flors de tots colors i papallones, i el seu amo ens dona unes explicacions del que farem durant la nostre estada a la zona, en anglès, i com no entenc el que puc.
A la tarda comencen les activitats. Un cotxe de cavalls ens ve a buscar a la recepció de l’hotel i ens porta a visitar un museu, quin rotllo, i m’entres el paio li fot el cap com un bombo al meu pare i a uns suecs que hi ha per allà jo marxo a jugar amb les cabretes, les gallines, els aneguets i les búfales d’aigua. Una cabreta s’encapritxa del meu dit i quasi bé se’l queda de penyora.

Seguidament tornem a pujar al carruatge i anem a la vorera del riu Rapti. Ens fan seure a una mena de tumbona d’una terrassa anomenada River Sunset per esperar que el sol es pongui.
La zona està plena de camells, i un d’ells no para de mirar-me. Quina por, crec que tinc les feromones elevades o és la pudor que em fa la roba perquè avui tots els bitxos estan revolucionats amb mi.

Un cop el sol s’ha amagat del tot anem caminant cap a l’hotel passant per un carrer amb botigues, cosa que aprofito per comprar una samarreta i canviar-me la bruta. Ja tocava!
Ja és negre nit i no hi ha llum artificial a la zona, l’única llum que tenim és la dels cotxes i la dels focs que cremen a la zona. Així viuen aquesta gent.
Al arribar a l’habitació, de sobte truquen a la porta. Obro i em trobo un noi que em passa un telèfon mòbil. És la mama! Em diu que estan molt bé i que ja estan a Namche Bazar i que demà ja baixaran cap a Lukla. Quina il.lusió que ens fa parlar amb ella i tant el papa com jo ens emocionem de debò!
I per acabar el dia, un noi molt esverat ens ve a buscar per portar-nos a veure balls típics de la regió en un centre cultural abarrotat de gent i on hi fa una calor espantosa però que realment val la pena. Durant l’hora d’espectacle han passat per l’escenari ballarins i ballarines fent balls amb bastons, plomes, tambors i altres instruments, inclús una persona disfressada de gall d’indi. La veritat és que ens ha agradat molt presenciar-ho.
La tornada a l’hotel la fem a les fosques compartint els carrers amb els elefants. Estem capolats i demà serà un altre dia.

17 D’OCTUBRE 2009: CHITWAN

A dos quarts de nou del matí ens passen a recollir amb una furgoneta plena de turistes indis i ens porten a un tancat on hi ha ple d’elefants. Avui toca fer l’excursió per la jungla.
Quan arriba el nostre torn pugem per unes escales de fusta i un cop a dalt ens assentem a una cistella lligada al cos de l’elefant. A cada cistella hi caben 4 persones per el que ens toca compartir viatge amb dos paios que no callen ni sota l’aigua, i per culpa d’ella no hem pogut veure cap bèstia tret d’alguns micos, antílops, varies espècies d’ocells i un gall d’indi. Quin rotllo perquè jo volia veure algun tigre o algun rinoceront.

El que ens ha quedat de matí l’hem aprofitat per descansar i prendre el sol als jardins de l’hotel perquè a la tarda toca anar amb canoa per el riu Rapti.
M’entres estem a la recepció esperant per marxar apareix el mateix noi d’ahir esverat amb un bastó i uns prismàtics... quina por...
Ens acosten a la vorera del riu i comença l’aventura riu avall amb unes canoes de fusta, fetes amb un sol tronc d’arbre i que es mouen tant que dona la sensació que haguem de bolcar.

Ens endinsem per les aigües del riu. El guia no para quiet i ens va avisant quan veu alguna bestiola per els prismàtics. Durant el descens podem observar varies especies d’ocells aquàtics i dos cocodrils.

De repent, el noi es gira i ens diu si volem anar a passejar pel mig de la jungla, i com estem sonats acceptem. Això si que és una aventura i disfrutem d’un indret preciós sota l’atenta mirada de feres, que no les veiem però que les podem sentir.

Al sortir del bosc anem a parar a un lloc on està ple d’elefants i la meva sorpresa és al observar que hi ha elefantets petits. El noi m’explica que tenen 10 mesos de vida i són els elefants més joves del país. M’acosto a la tanca de protecció on hi ha ple de giris fent fotos i un d’ells al veure’m no sé ben bé que li passa pel cap però ve directe amb la trompa enlaire cap a mi. La giri anglesa que hi ha al meu costat al.lucina i exclama:
- Oh, my God, i jo també flipo, no se que carai tinc però totes les bèsties del Nepal venen cap a mi.
A part d’aquests elefants petits també n’hi ha d’adults. Es veu que és on dormen i tot el seu voltant està carregat de fum. Resulta que cremen fulles per espantar als mosquits.

Un cop vist, tornem a l’hotel per descansar. Estem cansats i demà hem quedat amb el guia boig per anar a veure els ocells.

18 D’OCTUBRE 2009: CHITWAN – KATHMANDU

A les 7 del matí apareix el guia amb un bastó, els prismàtics i un llibre a la mà per caminar i identificar a la fauna de la zona. La veritat és que el paio entén del tema perquè identifica un munt d’ocells i m’ho intenta explicar emocionat amb el llibre. Sembla que els ulls li hagin de sortir del cap quan veu un ocell que coneix!
Diuen que a Royal Chitwan hi ha 400 especies d’aus diferents.
Un cop acabada l’excursió matinal recollim les coses, ens retrobem amb en Basu, el nostre driver, i sortim novament cap a Kathmandu.
El viatge es torna a fer llarg i en 6 hores, més ràpid del que m’esperava, som a la capital. A la recepció de l’hotel ens acomiadem d’en Basu. Per nosaltres no ha estat un simple taxista, ha estat un gran guia i li estem molt agraïts.
La resta de la tarda la passem tranquils. Ens trobem al Hall de l’hotel amb la Celia i en Sergio i ens expliquem les vivències d’aquests últims dies i també aprofito per connectar-me a Internet per enviar un missatge al Victor i explicar tot el que hem fet.

19 D’OCTUBRE 2009: KATHMANDU

Avui és dilluns dia 19 d’octubre i des de la finestra de l’habitació veig que fa un sol esplèndid per el que aprofito per anar a la piscina i nedar una mica. Avui està previst que arribin de les muntanyes la mama i els Lluïsos.
M’entres estic escarxofada a la tumbona veig que algú de lluny em saluda. Qui és? Em poso les ulleres i veig que és en Lluís Hernández! Oh, ja estan aquí! Ràpidament venen i ens abracem tots plegats emocionats. Estan molt guapos, cremats pel sol i relativament més prims. Quina il•lusió que em fa veure’ls. M’expliquen les seves aventures i jo desprès els hi explico les que hem viscut el papa i jo. Xerrem una bona estona animadament i sembla que el temps s’aturi m’entres ens expliquem les nostres coses. Ja tornem a estar junts els 5 magnífics!
Dinem al barri del Thamel i per la tarda recorrem les botigues de la zona en busca de records i fem una mica de turisme a la nostre manera travessant els carrers de Kathmandu on hi ha ple de santuaris improvisats amb espelmes i flors.

Un cop feta la volta tornem a l’hotel on ens acomiadem d’en Sergio i de la Celia que demà ja marxen cap a casa. Ha estat un autèntic plaer compartir amb ells una gran quantitat de dies.
M’entres sopem el papa rep una trucada. És en Lluiset Garcia, un gran amic de travessies que avui ha arribat a Kathmandu per demà marxar cap a les muntanyes. Ell i dos companys més volen fer el mateix trekking que nosaltres i a més volen pujar el cim de l’Island Peak, un 6.000. Quedem amb ells per fer el ressopó.
Sopem ràpid i tornem al barri del Thamel on ens trobem amb en Lluiset i els seus amics i anem a prendre unes cerveses en un bar, i per sorpresa al nostre mateix costat hi ha una taula plena de gent coneguda: Són els expedicionaris de Al filo de lo imposible, el mateixos companys de l’Edurne Pasaban. En Ferran Latorre i companyia. Quina col•lecció de 8.000 que hi ha a la taula.
Avui han arribat del Shisha Pangma de 8.021 Mts, que per culpa del mal temps no l’ha pogut assolir.
Doncs bé, estem una estona amb ells i marxem a descansar, ja que la mama i els lluïsos estan cansats del viatge.

20 D’OCTUBRE 2009: KATHMANDU

Avui és l’últim dia que passem al Nepal i el volem aprofitar al màxim per el que de bon matí sortim a voltar i a fer fotos com a bojos. Per aquest motiu ens endinsem pels carrers més solitaris de la ciutat per buscar els millors racons i anem a parar al mercat principal de la zona. Mare meva. Tot son parades de carn, de peix, de cereals, te i espècies amb una pudor espantosa. Aquesta és la veritable essència de Kathmandu.
Podem observar per sorpresa uns banys públics on la gent es dutxa en mig del carrer i uns parcs pocs coneguts amb monuments mig abandonats.

Amb tot això ens passa el dia que no ens adonem. Al vespre ens porten a sopar de despedida en un restaurant típic nepalès on hi ha folklore i balls populars. Avui ens acomiadem dels menjats picants i ho fem amb el cap ben alt menjant aliments tradicionals i bevent licor d’arròs i ballant al ritme de les danses del país.

Un cop sopats tornem a l’hotel caminant i per pair el menjar parem en un bar que toquen cançons occidentals en directe, on hi fem una cervesa i cap a l’hotel (en Lluís Hernández i jo en Rick Saw, bici-taxi)

Arribem a l’habitació i deixem les maletes enllestides per demà. Estem a la última nit del nostre viatge, un viatge especial que ha arribat a la seva fi. Demà a les 5 del matí ens sonarà el despertador i començarà l’aventura de tornar cap a casa.

21 D’OCTUBRE 2009: KATHMANDU – BARCELONA

Dia de tornada a casa. Dins meu m’envaeix un sentiment estrany i que no puc explicar. Tinc ganes d’arribar a casa i veure el Victor però alhora tinc un sentiment de tristor...serà veritat que aquest país enganxa? Ara mateix no ho sé perquè tinc ganes de tornar a casa.
Esmorzem, acabem de preparar les últimes coses i baixem a la recepció de l’hotel on ja ens espera l’Umesh i la furgoneta per acompanyar-nos a l’aeroport. Ens acomiadem d’ell, facturem les maletes, passem els múltiples controls de seguretat, segellem el passaport i embarquem en el primer vol que ens durà fins a Delhi. Ara ja és qüestió d’hores de vol i molta paciència.

Desprès de tres avions i quasi bé 24 hores de vol arribem a terres catalanes. Estem cansats i capolats, però amb una il.lusió tremenda de veure a tothom i abraçar al Victor. El meu cor a mida que m’acosto a la porta de sortida comença a bategar més i més fort... quins nervis!
De lluny veig una gran senyera on hi posa: Benvinguts a casa i entre mig tots els amics que ens han vingut a rebre hi veig al Victor. No m’ho penso i corro a abraçar-lo. Per fi estic a casa.
Estic feliç, molt feliç d’estar a casa. Tinc tantes coses per explicar que segur que no acabaria mai. Només puc dir ara mateix que sóc un cúmul de records i vivències, i que formaran part de mi fins que em mori, i que tard o d’hora tornaré al Nepal. Ho juro!

“... I quan la muntanya t’ha robat el cor,
Tot prové d’ella i t’empeny cap a ella...”

                  JUDITH ARTIGAS DALMAU

       És part de la meva història...