DADES TÈCNIQUES DE L’ASCENSIÓ AL TOUBKAL

ACCÉS I PUNT D’INICI: Ens trobem a Imlil, poble d’entrada a la regió del Parc Nacional del Toubkal, a uns 1.700 Mts d’alçada i punt de partida de l’ascensió a la muntanya més alta de la serralada de l’Atlas, del Marroc i de tota l’Àfrica del Nord.
Imlil es troba a uns 70 Km de Marrakech, una hora i mitja amb cotxe.

DESNIVELL ACUMULAT I HORARI APROXIMAT:
-    Dissabte 24/juliol/2010: 1.372 Mts de desnivell positiu acumulat en unes 6 hores, comptant parades per dinar i descansar.
-    Diumenge 25/juliol/2010: 999 Mts de desnivell positiu acumulat en unes 2 hores i 45 minuts d’ascensió que ens porta fins dalt del cim del Toubkal. El desnivell de baixada aproximat es de 2.500 Mts fins a Imlil.

ALTITUD MÀXIMA: El punt més elevat de l’ascensió és el cim del Toubkal, a 4.167 Mts d’alçada.

ITINERARI:
-    Dissabte: Marrakech – Imlil – Refugi del Toubkal (Els Muflons)
-    Diumenge: Refugi del Toubkal – Cim del Toubkal – refugi del Toubkal – Imlil – Marrakeck

ALLOTJAMENT:

-    A Marrakeck: Hotel Ryad Mogador Marrakeck ***
-    Durant el trekking: Refuge Du Toubkal Les Mouflons: www.refugelesmouflons.com / www.refugetoubkal.com


INTEGRANTS DE L’EXPEDICIÓ: Judith Artigas (Aicha), Julita Dalmau (Fàtima), Lluis Hernández, Angel Martin, Angel Moreno, Ferran Pallarès Jr, Ferran Pallarès, Prudencio Pérez i Regina Romeu (Sebida), el guia Mohamed, el cuiner Hussein, els dos mulers i les tres mules.

AGÈNCIA DEL TREKKING: Azdour Hassan Ben Mohamed
azdourhassan@hotmail.com
natur-atlas@hotmail.com
www.natur-atlas.com
Mobil: 00212 (0) 666395921
Imlil, Marrakech – Marroc.

Video: http://www.youtube.com/watch?v=qsrxaZl4CsI

Djebel Toubkal, جبل توبقال, escrit en àrab, amb els seus 4.167 metres és la muntanya més alta de la serralada de l’Atlas, del Marroc i de tota l’Àfrica del Nord.
És un 4.000 fàcil que es pot fer amb dos dies partint des de Marrakech.

Després d’uns quants mesos preparant el viatge al Marroc i l’ascensió al Toubkal per fi ha arribat el dia, i avui dia 23 de juliol marxem cap a Marrakech amb una sola idea: arribar al Sostre del Toubkal.
Sortim de casa en direcció a l’estació de Llavaneres per agafar el tren que ens portarà fins a l’aeroport. A l’estació de Mataró ens trobem amb en Pérez i els dos Àngels, l’Àngel Moreno i l’Àngel Martin.
El tren surt puntual i a les 22 hores arribem a la T1 de l’aeroport de Barcelona. Facturem i ens adonem que el nostre avió surt amb una hora de retràs. Comencem bé.
Fem temps a la terminal i a les 00:10 surt el vol en direcció a Marrakech.

Després d’un vol d’ aproximadament 2 hores i 20 minuts arribem a l’aeroport de Menara - Marrakeck. Atracem 1 hora de rellotge, passem els controls de seguretat pertinents, ens registrem al país i sortim de l’aeroport contents i feliços al veure que el xofer contractat per portar-nos a l’hotel (l’únic individu que corre per la terminal a aquestes hores de la nit) ens espera a la porta amb un cartell a la mà on hi posa: REGINA ROMEU.

Cansats arribem a les 3:30 hores de la nit a l’hotel Ryad Mogador Marrakech. Ens entreguen les claus de les habitacions i sincronitzem els rellotges per despertar-nos a les 7 del matí, es a dir, d’aquí a 4 hores.

Intentem descansar i a les 7:30 ens trobem al restaurant per esmorzar i carregar piles, ja que avui la jornada pinta bastant intensa.
A les 8 en punt ens trobem a la recepció amb en Hassan, el responsable de l’agència contractada per el trekking, i el seu xofer que ens porten amb un microbús fins a Imlil, poble a uns 70 Km de Marrakech i poble d’entrada a la regió del Parc Nacional del Toubkal.

 El viatge amb cotxe és caòtic, sembla que com a la majoria de països menys subdesenvolupats la conducció equival a la llei del més fort al volant, i a més fa una calor espantosa. Menys mal que alguns aprofitem per dormir i així el viatge és fa més amè.
A les 9:45 hores arribem al poble d’Imlil. Allà coneixem en Mohamed, el que serà el nostre guia, en Hussein, el cuiner; els dos mulers i les mules responsables de carregar les bosses i el menjar fins el refugi. En Hassan ens porta a prendre un te verd amb menta en una terrassa m’entres ens explica l’aventura que tenim per endavant.
Per cert, el te és deliciós.

Un cop les coses queden clares amb en Hassan ell s’acomiada de nosaltres i ens deixa en les bones mans d’en Mohamed, i a les 10:15 aprox. comencem l’aventura cap al sostre del Marroc, passant per el refugi on avui hi dormirem.
Fa molta calor i a la primera pujada ja comencem a suar la gota gorda. Sort que entre parada i parada ens hidratem força i alguns optem per protegir-nos el cap amb turbants típics marroquins, col.locats amb gràcia per en Mohamed.

Ràpidament deixem enrere el poble d’Imlil per endinsar-nos cap a les muntanyes de l’Atlas. Per el camí trobem alguns poblets de postal i algunes paradetes on a part de vendre souvenirs hi tenen gran varietat de begudes refrigerades de forma casolana.

El sol és abrassador i no ens dona cap treva, sort que la pujada la fem suau per reservar les forces per demà. Avui ens esperen uns 1.400 Mts de desnivell positiu, i amb aquesta calor pinta ser un calvari.
Un cop deixat enrere el poble d’Amred, que està a uns 1.900 Mts d’alçada comencem a travessar una gran esplanada amb pedra per on hauria de transcórrer un riu cabalós, però ara a l’estiu només intuïm el seu pas per aquest punt, ja que tot està bastant sec.

Passem aquesta esplanada per començar a guanyar desnivell amb força. Els nostres estómacs comencen a queixar-se de gana per el que iniciem la pujada confiant que aviat pararem a dinar. En Mohamed ens promet que en breu arribarem al santuari i allà dinarem.
La pujada es fa bé tècnicament però alhora es fa dura perquè fa molta calor. Agafem un ritme suau però constant fins arribar al punt on sembla que el camí s’aplana i a més hi ha un xiringuito on venen, a part de refrescs, barretes energètiques casolanes.

Ens re agrupem i intentem recuperar-nos de la calor bevent força aigua, sembla que ja queda poc per parar a descansar. Són les 12 del migdia i la temperatura ambiental es molt elevada. Si no m’equivoco devem estar voltant els 45ºC i la sensació de xafogor es intensa.

El camí planeja, i inclús d’ona la sensació que vulgui baixar una mica, però no ens enganyem ja que encara ens queda molt desnivell a superar.
Arribem a un punt on ja veiem de lluny el famós santuari anomenat Sidi Chammaharouch. Ens explica en Mohamed que és un lloc de peregrinació on hi van les noies recent casades per ser beneïdes i rebre el dot de la fertilitat. Nosaltres no hi podem entrar, és un santuari de culte per a la gent nativa.
Just abans d’arribar-hi hi ha una cascada i un estany petit natural, on alguns aprofiten per posar-se en remull i refrescar-se.

Just al costat del santuari hi ha uns xiringuitos. Parem a un d’ells i dinem sardines i tonyina en llauna, formatge “La vache qui rit”, olives picants, pa, meló i una Coca-Cola fresqueta... Mmmm ... No ho hagués dit mai però un dinar deliciós.
I estem ja a 2.300 Mts d’alçada. Encara ens queden uns 800 Mts per arribar al refugi.

Un cop dinats i recuperats iniciem la marxa amb destinació al refugi del Toubkal, que segons els pronòstics d’en Mohamed hi arribarem entre quarts de 5 i les 5 de la tarda.
La calor no cedeix però el cel es comença a tapar. Hi ha núvols amenaçadors i en Mohamed ens confirma que en una breu estona començarà a ploure. Són típiques de la zona les pluges de tarda, i no falla. Només sortir del santuari sentim de lluny els primers trons.

En Mohamed, com a bon guia, ens avisa que ara ve pujada i que la farem a ritme tranquil però quasi sense parar per arribar ràpid al refugi i així evitar que ens plogui, ja que el cel cada vegada amenaça més i els trons es senten més d’aprop.
Des del dinar només parem una vegada en un xiringuito d’un amic seu que per cert fa uns sucs de taronja espectaculars. No hi descansem massa perquè el temps juga en la nostre contra i continuem la marxa fins el nostre destí d’avui: El refugi del Toubkal que no ens queda massa per arribar-hi.

Són les 15 hores i comença a ploure poc a poc. En Mohamed diu que això és el principi i que ens hem d’afanyar perquè com cada dia a mida que passin les hores la pluja també s’intensificarà. I no s’equivoca perquè just quan ja veiem de lluny el refugi comença a ploure de valent i en qüestió de mitja hora quedem tots xops.

A les 16:30 hores, just a l’hora prevista, arribem al Refugi del Toubkal, a 3.200 Mts d’alçada. Ha estat una jornada de 6 hores i dura per la calor que hem passat.

Una vegada canviats de roba esperem dins al refugi que passi la turmenta, i un cop ha parat de ploure sortim a la fresca a observar el camí que ens espera per demà.
Coneixem un català que avui ha fet el cim i ens indica la traça que haurem de seguir per arribar al nostre sostre.

A les 7 de la tarda som tots a taula per sopar. Ens serveixen de primer plat una sopa estupenda, que per cert repeteixo en dos ocasions, i de segon hi ha una mena d’estofat de be amb verduretes.    
Tant a la mama com a mi no ens agrada l’estofat i el pobre Hussein ens fa una gran plata de pasta blanca. Quin detall.

Comencem a estar cansats. Portem moltes hores en peu i la nit passada el que més ha dormit tres hores.
Un cop sopats parlem amb en Mohamed i ens diu que demà a les 4 en punt toca diana per esmorzar a quarts de 5, i a les 5 en punt començar a caminar fins el cim del Toubkal.
Ens mirem tots i decidim anar a dormir a les 8 del vespre, al menys intentar-ho. Qui més qui menys avui està cansat i demà serà un altre dia, “In Sha’a Allah”

DIUMENGE 25 DE JULIOL 2010

Sort que vaig optar per prendre’m una pastilla per dormir perquè si no ho hagués fet estic segura que m’hagués penedit, i molt.  Com diuen alguns avui en Plàcido Domingo s’ha quedat curt al lloc d’en Lluís, però jo per sort no m’he assabentat de massa i he dormit bé.
A les 4 en punt sona el despertador i ràpidament ens preparem les quatre coses per marxar, i amb els ullets de son baixem al menjador a esmorzar.
En Mohamed i en Hussein ens sorprenen i treuen una quantitat important d’aliments hipercalòrics, ja que avui ens hem d’alimentar correctament.
Ens prenem el te i cridem amb veu alta: “In Sha’a AllaH” que significa Si Déu vol perquè tots puguem arribar al cim del Toubkal.

El cel està estrellat i la temperatura és ideal, ja que no fa fred ni calor. Un cop tots a punt, cinc minuts abans de les 5 del matí, encara negre nit, comencem a pujar cap al Toubkal.
La pujada serà important, ja que hem de guanyar 1.000 Mts en poca distància, però en Mohamed ens porta a un ritme perfecte.
Només començar a caminar diu: “ los más rápidos, atras”
De tant en tant miro enlaire i observo la gran quantitat d’estrelles que hi ha. Quina meravella.

M’entres nosaltres anem guanyant alçada el dia comença a aclarir. S’espera una matinal radiant.
Poc a poc arribem a un coll i tant en Mohamed com els GPS d’en Pérez ens confirmen que ens trobem a 4.000 Mts d’alçada.

Tots busquem desesperadament el cim del Toubkal, però en Mohamed ens diu que encara no es veu, que en 5 minuts a peu se’ns apareixerà la seva silueta al fons. Estic impacient.

Em desenganxo del grup perquè paro darrere d’una roca a fer un riu i de cop se m’apareix el Toubkal. Mare meva, quina plorera. M’emociono de valent en recordar al meu avi Martí, a les meves dues àvies, La Lola i l’Asunción, el meu pare, en Victor...

Si ara mateix estic escrivint aquestes línies i em tornen a venir ganes de plorar... Se’m neguen per complet els ulls i amb l’alçada quasi bé no puc respirar. Quina emoció!

Ja ens queda poc, ben poc per tocar el sostre. Estem tots contents d’estar aquí tots junts, i tots alhora arribarem dalt del cim. Serà emocionant.

Crec que la meva emoció a tan sols uns metres d’arribar al cim es pot sentir. És un moment fascinant ple d’emocions i records molt difícil de descriure, només mireu la meva cara perquè es el reflex dels meus sentiments.

Finalment a les 7:55 hores del matí del dia 25 de juliol de l’any 2010 arribem al sostre de l’Atlas, del Marroc i de tota l’Àfrica del nord. Meravellós.

Per la majoria de nosaltres avui és el primer 4.000 i això ens omple d’orgull.

Un cop hem gaudit tots del cim, hem fet les fotos pertinents, ens hem hidratat novament i hem menjat d’una bossa de fruits secs que en Mohamed ha portat, decidim tirar avall per una pedrera. En Mohamed diu que baixarem de nou al refugi per una altre banda i així gaudirem d’una ruta circular. A tots ens sembla perfecte.

La baixada per la tartera de pedra es fa sense incidències, i alguns aprofiten per fer una guerra de neu quan trobem al nostre pas restes d’una congesta.

Seguim avall sense presses però tampoc sense aturar-nos massa, ja que ens Mohamed ens torna a alertar que a la tarda tornarà a ploure i per anar cap al poble d’Imlil hem de passar primer per el refugi a dinar.
Baixant podem observar entre pedres i roques, les restes d’un avió que es va estavellar als anys 60. L’avió va xocar contra les muntanyes i va caure al buit morint els 7 ocupants de l’aparell. És curiós que encara hi hagin mostres d’aquest succés.

Encara no estem massa cansats, però ens venen uns 2.500 Mts de baixada per arribar al poble d’Imlil, per el que hem de reservar forces i sobretot hem de cuidar els nostres genolls amb algunes parades i antiinflamatoris.
Fa calor, per el que alguns optem també per posar-nos pantalons curts.

Seguim baixant la pedrera i al fons ja podem veure el camí per el qual ahir van arribar al refugi, ara sembla que no queda massa per dinar perquè per variar tenim gana.

Ja es veu el refugi, alguns diem. Que bé. En Hussein ens ha avançat per fer-nos el dinar i amb la gana que tenim som capaços de devorar qualsevol cosa que se’ns posi al davant.

A refugi ens espera un gran plat de pasta amb múltiples verdures col.locades estratègicament al seu voltant que fa que tots al.lucinem al veure-ho. Quina gana! Aquest Hussein és un crack.

Una vegada tips comencem la dura baixada fins el poble d’Imlil per el mateix camí que vam fer ahir.
El cel es comença a enfosquir per moments i de lluny se senten ja els primers trons de la jornada. No falla, en Mohamed no s’equivoca.
Tardem unes 4 hores per tornar a Imlil i de tant en tant s’escapa alguna gota d’aigua que per sort no és més que això.

A les 16 hores arribem tots a Imlil on ens espera en Hassan amb els braços oberts. Ha estat una experiència inoblidable i estem tots molt contents i feliços. Ens assentem en una terrassa del poble a fer un most, alguns opten per un te amb menta i d’altres per un refresc.
Ens acomiadem del nostre guia Mohamed i del cuiner Hussein, ha estat un autèntic plaer haver-los conegut, i d’en Hassan.
A tres quarts de cinc sortim amb microbús cap a Marrakech, on la calor dins del vehicle fa que perdem l’alè.
Una vegada a la gran ciutat imperial ja una hora i mitja ens separen dels nostres records al Toubkal. Ara toca disfrutar de la vida a Marrakech.
Arribem a l’hotel i agafem amb moltes ànsies la dutxa de l’habitació i un cop recuperats decidim anar a fer una volta per la capital i per buscar un lloc per sopar.
Ens topem amb uns natius que ens porten a un restaurant ( Dar Mejjane) on ells hi treballen i no ens decepcionen en absolut.  Un lloc ambientat amb la cuina marroquina, on no hi falta la musica i els balls típics del país.

La ciutat vermella no ens desepciona i la seva plaça principal, la plaça Jemaa el-Fna, està abarrotada de gent tocant instruments, exhibint animals i fent espectacles diversos. Nosaltres avui estem cansats i anem cap a l’hotel a descansar. Demà serà un altre dia ple d’emocions.

Avui dia 26 de juliol ens toca fer turisme per Marrakech. Durant tot el dia no parem de voltar per la ciutat imperial. Visitem els Zocos on aprofitem per fer algunes compres de souvenirs, tornem a entrar a la plaça on prenem varis sucs de taronja natural i dinem al restaurant Porto fino un menú deliciós.

A la tarda alguns decideixen continuar caminant per els carrers en busca d’algun record artesà, i d’altres busquem el descans a l’habitació de l’hotel per agafar forces per l’ultima nit.
A les 7 de la tarda ens retrobem i tornem a la plaça a gaudir de la seva gastronomia.

És impressionant la gentada que hi ha, i els nois dels xiringuitos se les empesquen totes perquè t’asseguis al seu terreny, inclús parlen en Català. A mi un d’ells en diu textualment aquest refrany: “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”

Hi mengem amb un gust... Comencen a treure’ns tapes per tots els gustos, pinxets de carn amb verdures, cuscús i per mi un plat de calamars amb gambes. Boníssim.
De fons sentim la mesquita com crida a la seva gent per resar. Un espectacle digne d’admirar.
Un cop sopats anem al balcó de la plaça a contemplar-la de nit i a prendre un te. Mireu des de dalt quina imatge.

A la 1 finalment ens acomiadem de la plaça Jemaa el-Fna i anem a l’hotel a dormir. Demà a les 10:30 del matí sortim de l’hotel en direcció a l’aeroport de Marrakech.

Ens llevem, esmorzem i puntuals som a les 10:30 a la recepció de l’hotel, i dos taxis ens recullen per portar-nos cap a l’aeroport.
Tots estem contents per l’experiència viscuda durant aquests tres dies i marxem a casa satisfets. Ha estat una experiència preciosa.
El vol surt puntual a les 13:10 hores i a les 16:30 hores arribem a Barcelona.

Després del viatge amb taxi, avió, autocar i tren arribem a casa contents i feliços. Ara toca pensar quina serà la propera escapada... Oju Peligru! Que venim amb força.

http://www.youtube.com/watch?v=qsrxaZl4CsI