TREKKING PER LA VALL DE GOKYO I DEL KHUMBU, ASCENDINT ELS CIMS DE GOKYO RI I EL KALA PATTHAR DE MÉS DE 5MIL METRES; CREUANT EL CHO LA PASS, COLL DE 5.360 M, I CORONANT L'ISLAND PEAK, CIM DE 6.189 M D'ALÇADA 

Recordo com si fos ahir quan al 2009, ara fa dos anys, aterrava a l'aeroport del Prat. Estava tan contenta d'arribar a casa per veure en Victor que ja no m'importava tot el que havia passat durant el viatge, i les primeres paraules que em van venir pel cap al enlairar-nos de Kathmandu van ser que algun dia tornaría al Nepal.
Dos anys més tard ens tornem a trobar a la mateixa terminal de l'aeroport, carregats de motxiles i maletes a punt d'iniciar una nova aventura al Nepal, aquesta vegada sense els Lluïsos però acompanyats per la Marmen.

Estem nerviosos però l'estona passa ràpid, tant que no ens adonem i ens trobem a la cua per passar el control de seguretat.

Ens acomiaden dels nostres i com sempre al abraçar-me amb en Victor ploro. Sé que un mes sense ell s'em farà molt i molt dur, però jo he decidit tornar a embarcar-me a l'aventura, amb l'il.lusió de que aquesta vegada tot anirà bé i podrem assolir les nostres fites.

Un cop passats els controls tot va força ràpid i sense adonar-nos embarquem al primer avió, el que ens durà cap a Londres.
A Londres l'estona passa volant mirant les botigues de l'aeroport i novament ens trobem embarcant a l'avió que ens ha de portar a Delhi en unes 8 hores i mitja.
Fa dos anys el vol a Delhi s'em va fer molt llarg i pesat. Aquest any gràcies a que les butaques de l'avió són més còmodes, i gràcies a la química (diazepam de 2,5 mg) he dormit bastant i el cos ha descansat força... això fa que arribi a la India amb les piles carregades, les alertes activades i preparada per afrontar el caos de l'aeroport.
La meva grata sorpresa és quan observo el gran canvi que ha patit la terminal. Tot és nou, metres i metres d'estora per tot arreu, lavabos nets i polits, gent amable que et guia i t'indica per on hem d'anar... una meravella.... sembla impossible que sigui el mateix aeroport! Despres caig que just fa 1 setmana va haver-hi el primer Gran Premi de Fòrmula 1 i l'esdeveniment m'imagino que ha estat la causa del canvi.
Tot i així les cues als controls de seguretat i les corredisses per embarcar cap a Kathmandu no ens les treu ningú...
A les 11 hores pugem a l'últim avió i a les 12:30 hores aterrem a l'aeroport de Kathamandu amb un somriure d'orella a orella. Comença de nou l'aventura!

Recollim les maletes, omplim els papers corresponents, segellem els visats i sortim de l'aeroport en busca d'algun responsable de l'agència. Entre la multitud apareix un paio amb una gorra Thamserku i un paper on hi posa: Miss Judith Artigas (4 pax). Som nosaltres!!! ens col.loquen un collaret de clavells taronges i cap a la furgoneta.

La primera visita obligada del viatge és el palau de l'agència Thamserku, on ens rep amablament el Sr Rai, posteriorment batejat com a Mister Rai. Ens ofereix un te i ens explica pas per pas com anirà desarrollat el nostre trekking.
Un cop tot clar, ens acomiadem d'en Rai i ens porten cap a l'hotel Royal Singi per descansar i per preparar les motxiles, ja que demà marxem cap a Lukla.

Ens llevem d'hora, col.loquem les últimes coses a les motxilles, esmorzem i ens plantem a la recepció de l'hotel Royal Singi per esperar al Rai o a qualsevol altre responsable de l'agència perquè ens acompanyin cap a l'aeroport. Puntualment apareix el mateix noi que ahir vam conèixer al palau Thamserku, en Sukash que ens diu la pitjor noticia que podiem sentir: L'aeroport de Lukla està totalment tancat. Avui és el 4 dia que no s'enlairen vols a causa del mal temps.
Em poso nerviosa... el meu subconscient s'em rebela. No pot ser que una altre vegada tot el viatge se'n vagi enlaire... com és possible que tinguem tanta mala sort? Miro als papes, ells em miren i tots bufem... Està clar que no tenim altre cosa a fer que esperar.
En Sukash ens diu que esperem a l'hotel que és possible que en algun moment obrin el tràfic aeri i nosaltres serem els primers en marxar (Thamserku és propietària d'una agència de vols, Yeti airlines).
M'entres estem tranquils a les butaques del Hall de l'hotel, passen les hores i veiem grups de turistes atrapats a la ciutat en les mateixes condicions de nosaltres, la diferència és que ells porten 3 o 4 dies així... em desaspero... però quan perdo l'esperança de sortir avui apareix en Rai esberat, ens dona mitja hora per dinar i ens diu que hi ha la possibilitat de marxar avui en avioneta fins a Manthali, capital de Ramechhap, un districte de la Vall de Kathmandu. No ens ho pensem i marxem.

En acompanyen a l'aeroport a tota pressa, ens donen tota la documentació del trekking, els permisos d'entrada al parc i per escalar l'Island peak, una enorme quantitat de diners per donar al guia i els bitllets de tornada a Kathmandu. Ens deixen a la terminal i ens fan correr fins a l'autobus que ens porta directe a l'avioneta estacionada a la mateixa pista d'enlairement. Quin estrés.
A l'avioneta ens trobem amb un grup de francesos, també de l'agència Thamserku, que porten a Kathmandu 4 dies i avui volen cap a Ramechhap en busca de solucions. Els hi han dit el mateix que a nosaltres, que des de Ramechhap, si hi ha una finestra de bon temps demà volaran amb avioneta o amb helicòpter a Lukla per iniciar el trekking. Ojalà...

Després de 40 minuts de vol aterrem en un camp de patates, en plan "aterriza como puedas". Allà mateix coneixem al guia del francesos, que durant els dies a Ramecchap també és el nostre guia i comencem a caminar per el poble en busca d'un hotel que pugui donar allotjament a unes 18 persones.
Manthali és una població poc acostumada al turisme. El trekking del camp base de l'Everest s'inicia a Lukla i com l'itinerari que va a peu de Kathamandu - Jiri - Lukla passa per una altre banda els habitants de la zona no estan habituats a veure turistes i ens miren amb cares estranyes.

Caminem poca estona i som a les portes d'un hotel amb una façana espectacular. Preciós. El que encara no sabem és que serà la nostre casa per quasi bé dos dies. Deixem les motxilles i les maletes, ens presentem al grup de francesos i fem passar l'estona esperant per sopar i per anar a dormir. Estem cansats.

L'endemà al matí el guia ens diu que no te bones noticies. A Lukla segueix fent mal temps i no s'enlairen els avions. Ens aconsella que no ens quedem tot el dia a l'hotel, que anem a voltar per la zona i que quan tingui noticies ens avisarà.
Així passem el matí, riu amunt i riu avall... carrer amunt i carrer avall. A la tarda el mateix, i el matí seguent més de lo més.

L'aeroport segueix tancat i el matí el passem explorant una zona de la localitat on encara no hi haviem anat, i la sospresa ens la trobem al migdia, a l'hora de dinar, quan ens diu que preparem les maletes. Sembla que les boires s'estan obrint i hi ha la possibilitat de sortir cap a Lukla.
Si, així és! marxem cap a l'Himalàia. No volem a Lukla perquè no han obert l'aeroport però ens ve a buscar un helicòpter que ens porta fins a Surke, un petit poble sherpa que ens troba a dues hores a peu de Lukla.
Un tractor ens companya, junt amb dos francesos (Anne Sophie i Gilles) al mateix camp de patates, on vam aterrar fa dos dies, sota la sorpresa mirada de la gent del poble. Si ja els hi feia estrany veure turistes encara deuen flipar més veure'ls pujats en tractor...

Allà esperem l'helicòpter amb els altres francesos i una docena de gallines que pasturen ben tranquiles. Al solet s'hi està de conya i passem l'estona estirats per les herbes.

Al cap de 3 hores sentim soroll al cel i allà tothom es movilitza, les gallines volen espantades, el guia dels francesos s'aixeca esberat de la becaïna, la policia surt de l'amagatall i puc veure com una gent s'acosta amb les nostres maletes... Per fi, en un moment tenim l'helicòpter a punt.
I si, pugem a l'helicòpter i ens enlairem deixant en pocs segons el poble de Manthali i Ramechhap a sota, i ens endinsem, entre la boira, en direcció a Shurke. El vol és una meravella, ja que travessem muntanyes i boscos. llàstima de que amb la boira no es veu clarament el terreny però és fantàstic.
Parem a repostar i tornem a enlairar-nos, i ara si, en 30 minuts aterrem a Shurke.
L'arribada és brutal i espantosa. Sabiem que feia dies que no s'enlairaven ni aterraven avionetes per culpa del mal temps, i que hi ha molta gent atrapada per la zona, però tant... és horrorós veure la cara de la pobre gent que es troba aquí. Cares de por, de fred, de cansament i de ganes d'arribar a casa. Hi ha gent que ha perdut els vols internacionals... L'aeroport de Lukla porta més de sis dies tancat i la gent que ha tornat de fer el trekking s'ha vist atrapada sense poder tornar a Kathmandu amb mal temps i temperatures gèlides.
Ara ens adonem que nosaltres som uns privilegiats. Hem passat dos dies a Ramechhap sense poder sortir, però al menys hem dormit en un lloc calent, no hem passat fred i hem menjat bé, cosa que hi ha gent que no sabia ni on dormir. Ens diuen que som els primers turistes que arribem a l'Himalàia després de 6 dies.

Ens fan baixar ràpid de l'helicòpter i  m'entres veig com treuen les maletes puc observar que la meva bossa no hi és amb les demés... on està? corro ràpid cap a l'helicòpter i aquest s'enlaire amb turistes. No! la meva bossa! se l'emporten cap a Kathmandu.
Coneixem al guia, el Chandra i al pobre ja li donem el primer mal de cap: Trobar la meva maleta i porta-la cap aquí, ja que ara mateix fa un fred que pela i tota la roba d'abric ho tinc allà.
Quin horror, quina mala manera de començar un viatge. Dos dies atrapats a ramecchap per culpa del mal temps, ara em perden la maleta... i que més... sembla que hem tornat a trepitjar merda!

Es fa de nit i en Chandra ens porta a una casa, a sopar i a passar la primera nit. No hi han lodges lliures, i dormim en una casa particular, sobre els bancs del menjador, i jo sense sac.

Passem la primera nit a l'Himalàia com podem, encara sort que hem pogut estar sota cobert, i un cop esmorzats comencem, ara si la primera etapa, de Shurke fins a Jorsalle. Fa fred i hi ha boira però encara així tenim algunes vistes de la zona.

Arribem a l'hora de dinar a Phakding i ens fa una il.lusió tremenda recordar on fa dos anys vam passar la primera nit de trekking (Mountain Resort Lodge). Com el recorregut fins a Namche és exactament el mateix, per on anem passant van apareixent records a la memòria com si fós ahir. Quina meravella.

A les 17:15 hores arribem a Monju, i a la porta d'entrada de la Regió de l'Everest, Sagamatha National Park Gate. Com sempre allà revisen els passaports, els visats i ens demanen el permís per escalar l'Island Peak. Nosaltres m'entres tant aprofitem per fer-nos fotos.

El dia es comença a enfosquir i arribem quasi fosc a Jorsale. La primera intenció d'en Chandra era poder arribar fins a Namche, però ja portem massa hores caminant i decidim quedar-nos a dormir a Jorsale.
Durant el sopar, al menjador de la llotja Buddha, coneixem a un trekker i al seu sherpa, en Mingma que resulta que és el sherpa habitual d'en Xavi Arias, català himalaista que persegueix el somni de ser el primer català en fer els catorze 8mils.
El paio és un col.leccionista de 8 mils.
Sopem calent i anem a descansar. Encara que segueixo sense sac ni maleta, dormo força bé enbolicada amb mantes i amb la jaqueta de plomes de la mama.

L'endemà al matí comencem a caminar cap a Namche. El camí fins a la capital del Khumbu és en pujada, i en poca estona guanyem uns 700 m de desnivell. Creuem el Pont de Hillary i els records que em venen al cap són meravellosos. Estic molt emocionada i desitjosa de tornar a veure Namche.

A les 11 del matí som a Namche, quina emoció tornar a recòrrer aquests carrers...

Anem a l'habitació on hi tenim com a vista principal la llotja on vam estar fa dos anys. Dinem i ben dinat en Chandra ens fa caminar per ajudar a l'aclimatació.

Si féssim el trekking normal avui i demà hauriem d'estar a Namche per aclimatar, però com vam perdre dos dies a Ramechhap a causa del mal temps només tenim la tarda per adaptar el cós a l'alçada, ja que demà hem de tirar amunt cap a Dhole, que es troba a més de 4mil metres.

Comença a nevar i fa un fred de mil dimonis, ens posem les plomes (jo amb la jaqueta nova que m'he comprat regatejant) i enfilem camí per sobre de Namche. Arribem fins a 3.770 m d'alçada, just on hi ha l'Stupa en honor al Sir Edmund Hillary. Més amunt hi ha l'escola fundada per l'alpinista, però no hi arribem perquè a part de fred, el dia comença a enfosquir.

Un cop a Namche, iniciem la ruta de les botigues. Parem a un ciber i aprofito per connectar-me a internet i truco al Victor, encara no l'havia parlar amb ell des de que som aquí.
Em compro unes manoples i uns peücs de plomes per suportar millor el fred del camp base de l'Island peak i canvio alguns dòlars per rupies. A la baixada ja compraré els records.

La meva sorpresa ve quan abans d'anar a sopar en Chandra em porta a l'habitació la meva maleta! Uooo... quina il.lusió! per fi tinc les meves coses amb mi! Per fer temps per sopar ens dutxem amb aigua calenta però com l'ambient és tant fred i no porto secador agafo un fred horrorós i decideixo que no em dutxaré més amb aquestes condicions.
Sopem i fem la xerrada al costat d'un braser amb un home i la seva filla de Zaragossa i un Català, en Jaume, que hem conegut i anem a dormir. Ens diu en Jaume que demà potser serà un dels dies més durs del trekking.

Ens llevem a tocs de porta. Obro i trobo a en Chandra tot esberat. Entra a l'habitació i ens obre la finestra i diu: Look! Judith look!
La meva sorpresa és quan veig el cel completament seré, sense cap núvol i amb la silueta del Thamserku davant. Quin dia més radiant!

En Chandra ahir va estar tot el dia connectat al mòvil, negociant l'arribada de la meva maleta i consultant a Internet la previsió meteorològica. Ja ens va avisar de que avui, i els propers dies farà bon temps.

Esmorzem i preparem les motxilles per marxar. Ens acomiadem de Namche i comencem a caminar fins a l'Stupa en honor al Sherpa Tenzing Norway, on hi parem per esperar a en Chandra que s'ha quedat a Namche per tramitar els permisos d'ascensió a l'Island Peak.

M'entres ella ve aprofitem per gaudir de les primeres vistes de l'Everest, del Lhotse, del Lhotse shar, del Thamserku i de l'espectacular Amadablam, considerada la muntanya més maca del món.

El cel està radiant i al cap hi vénen molts records, ja que en aquest punt, fa 2 anys és on el papa va tenir que dir adeu al seu somni. Avui som aquí, i de moment ens trobem tots molt bé.
Un cop arriba el Chandra enfilem camí.

Parem a Kyangjuma (3.550 m), a la mateixa lodge on fa dos anys hi vam parar amb els Lluïsos a fer un tè i continuem fins a l'encreuament de camins. El camí de la dreta va en direcció a Tengboche i és per on vindrem d'aquí uns dies. Avui pugem recte per anar cap a la Vall de Gokyo.

L'alçada és comença a notar a mida que anem pujant fins al poblat de Mong - La, que es troba fregant els 4mil metres.

A Mong parem a dinar i agafar forces per afrontar el dur camí fins a Dole.

El camí baixa considerablement fins a Phortse Thanga per després remuntar passant per un meravellós bosc de fades encantades (Rhododendron Forest) fins a Dole, que hi arribem quasi bé a les fosques i amb un fred horrorós.

Dole es troba ja a 4.110 metres d'alçada.

La nit és molt freda però embolicats amb el sac i les mantes es passa força bé. L'inconvenient és que avui per primera vegada tenim el WC a fora de la lodge i per anar-hi tenim una excursió a negre nit i amb un fred de mil dimonis, per sort, i ho val tot és, que el cel està ben carregat d'estrelles i és preciós.
Em llevo amb una mica de mal de cap però confio que es quedarà amb això, simples molèsties causades per l'alçada. Hem de recordar que com van estar dos dies parats a Ramechhap per culpa del mal temps no hem tingut el dia extra a Namche per l'aclimatació. Això pot anar en contra nostre. De moment anem tirant amunt i disfrutant del trekking i dels paisatges espectaculars que ens brinden la vall de Gokyo.

Recollim les coses i iniciem la marxa en direcció a Machhermo.

Avui el paisatge canvia radicalment, ja que passem de la vegetació a la zona més alpina. El recorregut fins a Machhermo va per sobre del riu Duth Koshi i és preciós, i per primera vegada podem veure davant el majestuós Cho Oyu, que es troba al Tíbet i és la sisena muntanya més alta del món.

Fem parada a Luza, que es troba a 4.360 m a fer un tè i després d'una suau pujadeta arribem a Machhermo (4.470 m d'alçada).

Fa un sol estupendo i m'entres esperem el dinar aprofitem per ventilar les mantes que ens han deixat i per prendre el solet una mica i escalfar-nos.
Ens comenten que a la tarda van una xerrada una metges voluntaris sobre el mal d'alçada i que tothom que ho desitgi els hi miraran la tensió arterial i la saturació d'oxígen. Jo no sé com estan els meus nivells d'oxígen a la sang però puc dir que el mal de cap continua, i que no cedeix massa amb analgèsics... no em fa massa gràcia i el meu humor canvia a mida que augmenta la cefalea. Mira que no hi vaig a la xerrada per por a que em diguin que estic fotuda i em facin tirar avall...

Dinem al solet i ben dinat jo aprofito per anar a fer una becaïna m'entres els papes, la Marmen i en Chandra van a estirar les cames per els voltants de Machhermo. Quan arriben ens assentem a la vora de l'estufa on el combustrible son les caques de yak, i passem la tarda com podem, inclús se'ns dona per cantar i ballar.

L'endemà al matí ens llevem i seguim disfrutant dels dies radiants on el sol és el protagonista.

Avui ens espera una de les jornades de més bellesa, ja que arribarem al poblat de Gokyo i veurem els tres llacs d'aigua turquesa que hi ha als voltants de la població i el cim de Gokyo Ri, el nostre primer objectiu de 5mil metres.

Sortim de Machhermo a les 8:45 hores i arribem a Gokyo a les 12:25 hores. El trekking fins a Gokyo és espectacular, en tot moment tenim al davant la silueta del Cho Oyu i a mida que hem anat arribant al poblat, hem anat trobant al nostre pas els tres llacs.

Gokyo es troba a 4.750 m d'alçada i com hi hem arribat al migdia la tarda l'aprofitem la Marmen i jo per pujar a la glacera, i els papes amb el Chandra per fer practiques amb el material d'escalada, per de cara a l'ascensió de l'island peak.
El meu mal de cap segueix aquí, però poc a poc m'estic acostumant a conviure amb ell.

El Cho Oyu en primer terme

Avui és dia 10 de novembre i fem el primer 5mil del trekking, el Gokyo Ri. Ens llevem ben d'hora i ataquem el cim sense problemes, els justos que esdevenen a causa de l'alçada, ja que és una muntanya de més de 5mil metres (5.359 m), i els efectes es norten al cós.

Hem trigat, entre pujar i baixar unes 3 hores i 45 minuts per fer 600 metres de desnivell.
Les vistes des del cim són màgiques, espectaculars i inborrables a la meva memòria. Podem veure sota nostre Gokyo amb els tres llacs amb el seu color turquesa que contrasta amb el blanc dels cims imponents de la vall, tenim vistes majestuoses del sostre del món, l'Everest, del Lhotse i a sota seu l'Island peak. També podem veure el Cho Oyu i el Tibet i el Renjo Pass, pas fronterer entre Nepal i Xina (Tíbet).

Dalt del cim ens hi estem una estona i comencem el descens a la llotja.

Ben dinat marxem de camí cap a Thangnag Kharka (4.700 m), travessant el glaciar que prové del Cho Oyu, anomenat Ngoz Umba, que al nostre pas sentim com es va obrint...

Durant el sopar celebrem amb palomites i pà, all, tomàquet i fuet el nostre primer 5mil. Descansem i anem a dormir d'hora, ja que demà també ens espera un dia força dur.

Avui ens espera creuar un coll, el Cho La Pass, de més de 5mil metres. És un coll que és més alt que el pic de Gokyo Ri i travessa dues valls, la vall de Gokyo y la del Khumbu.
Sortim ben d'hora i el camí s'enfila amb molta força fins a peu del coll, on per mig d'una pedrera i més desnivell arribem al Cho La Pass, coll de 5.360 metres d'alçada.

Cho La Pass...

Les vistes són espectaculars de la vall d'on venim, i de la vall on ara ens endinsem.

Dalt del coll en Chandra ens dona el nostre dinar: 1 ou dur, patates fregides i Tibetan bread.

Baixant el coll trobem neu, però com hi ha traça marcada i no hi ha massa dificultat no ens posem els grampons.

La baixada fins a Dongla és fa llarga, però a Dzonghla sols hi parem a fer un tè perquè avui toca anar fins a Lobuche, que hi arribem quasi bé de nit i amb un fred horrorós. La jornada d'avui ha durat 9 hores i 30 minuts. 

Com arribem força tard a la llotja (Hotel Peak XV Lobuche), quasi tots els bancs del menjador estan ocupats i els que estan lliures són els que queden més lluny de l'estufa, així que sopem i anem a dormir d'hora. Demà hem de sortir ben d'hora per assolir el cim del Kala Patthar.
Ara ja hem entrat a la vall del Khumbu i aquesta és la ruta tradicional per pujar al camp Base de l'Everest i de tots els trekking de la zona, motiu per el qual també trobem més gent per el camí.

A les 6:30 del matí del dia 12 de novembre, quan encara no ha sortit el sol, sortim de Lobuche en direcció a Gorak Shep, que es troba a 5.140 m d'alçada.

Tardem en arribar-hi 2 hores i el fred que fa és tan considerable que l'aigua de la camel-back ha quedat completament congelada.
A Gorak shep no hi parem i anem directament a pujar el Kala patthar que és veu un petit turó just a sota del gran Pumo Ri però pujar-lo se les porta, ja que es troba a 5.550 metres d'alçada.

Pujo el Kala Patthar per sensacions, escoltant-me el meu cós i concentrant-me amb la respiració. Avui és l'ultima proba abans de l'island Peak.
Tardem 3 hores i mitja per pujar i baixar del Kala Patthar a un ritme tranquil per assolir els 400 metres de desnivell.

Dalt del cim ens emocionem. M'abraço fort amb la mama i amb el papa i no puc aguantar-me les llàgrimes. Tant de temps somiant amb aquest moment... tinc la sensació que ja he fet la feina, que venia novament al Nepal a acabar la feina que fa dos anys vaig deixar a mitges i ara ja estic satisfeta.

Les vistes són tant o més com les imaginava... el gran Pumo Ri, L'everest, el Nupse... la mateixa postal que tant he vist als llibres.
Fa vent i tot el cim està ple d'oracions budistes movent-se com banderes i entre mig hi col.loco una rosa vermella, que ve amb mi des de casa, en record als meus avis.

Un cop descansats comencem a desfer el camí de pujada. A Gorak shep parem a fer un petit aperitiu (coca-cola i patates xips) i tornem cap a Lobuche per dinar.

Em menjo per dinar uns spaguettis amb tonyina deliciosos amb patates fregides que em senten de meravella. Un cop dinats comencem la marxa cap a Dingboche on hi arribem negre nit. Un altre dia de 9 hores de trekking.

Si ahir vam arribar tard, avui encara més, per el que no tenim ni mantes per dormir. Així que sopem, ens calentem a la vora del foc i cap a dins del sac.
Sembla que baixar fins a Dinboche, que es troba a 4.410 m d'alçada, ens anirà bé per l'aclimatació. Aquesta nit dormo amb gorro per protegir el cap del fred.

Avui és dia 13 de novembre i per primera vegada ens despertem relaxats. Ara ja estem dins del programa de treklking.
Per arribar fins aqui hem hagut d'ajuntar jornades, caminar més hores, fer més desnivell del que tocava i saltar-nos la nit extra a Namche per aconseguir arribar a temps per fer l'island Peak. En el seu moment vaig dir que això ens podria passar factura en l'aclimatació... avui tots ens trobem força bé, a veure demà com reaccionem quan tornem a guanyar alçada. Ens llevem, esmorzem i anem a un locutori on hi ha internet. Des de Namche que no hem trobat accés a internet i ja tinc ganes de connectar-m'hi i explicar-li al Víctor i a la meva gent  tot el que ens ha anat passat fins avui.
Dinem tranquils i ben dinat enfilem camí fins a Chhukhung, poblat situat a 4.730 metres d'alçada i és l'últim poble abans del camp base de l'Island peak.

Deixem els trastets a l'habitació i m'en vaig amb en Chandra a negociar material per l'ascensió de l'Island peak. Ens calen dos termos, un casc, unes ulleres, menjar per sobreviure a les alçades i dos mantes per el camp base.
Un cop tot a punt anem a un curs de rescat de muntanya que fan a la llotja veïna, sopem i anem a dormir. Demà ens espera el camp base, i dormir amb tendes... Si aqui fa fred no se pas que farà allà dalt...

Ens llevem, esmorzem i quan ho tenim tot a punt comencem el camí fins al camp base. En Chandra controla a tota l'expedició, i que els porters i els ajudants portin tots els estris que ens calen al camp base, com el material de cuina i les mantes que hem llogat.
Sortim caminant tranquilament per guanyar els 360 metres que ens separen del camp base.

Només sortir se'ns alça al davant la silueta de l'Island peak, sense cap núvol. Tal com diuen, sembla una illa al voltant d'un mar de gel. Preciós.

Arribem al camp base de l'island peak, fa sol però fa fred. El Cook ens prepara el dinar i ben dinat fem pràctiques a una paret del costat de les tendes. En Chandra ens torna a ensenyar com fer servir el material, però com fa fred entro a la tenda i ja no surto fins al moment de sopar, que és a les 17 hores.

Fa un fred horrorós, la temperatura dins de la tenda deu rondar els 15 graus sota zero. Sopem caldo i a les 17:30 hores ens enboliquem amb el sac, una ampolla d'aigua bullint i la manta dins la tenda a esperar que toqui la 1 de la matinada i ens despertin per esmorzar.

La veritat es que dormo millor del que m'esperava, amb molt de fred però encara he dormit força. A la una en punt en Chandra ens desperta i ens fa anar cap a la tenda menjador, on el cook ha deixat preparat esmorzar per nosaltres. Mengem el que ens entra a aquesta hora i a les dues en punt iniciem la marxa cap al cim de l'Island peak.

El ritme de pujada és dur i el desnivell ha guanyar es considerable, uns 1.100 metres de desnivell positiu (dels 5.090 m del camp base als 6.189 m del cim de l'island peak).
El primer tram es una pedrera interminable en que alguns moments cal agafar-se amb les mans. Al cap d'una bona estona arribem a un coll en que una petita cresta, però aèria separa la pedrera del glaciar.

Al coll se'ns fa de dia i aprofitem per gaudir de la sortida del sol i els efectes d'aquest sobre el paisatge. Una meravella!
En Chandra aprofita el moment per fer una "puja" i demanar als Déus que ens protegeixin.
Un cop recuperats del primer esfoç trepem per la cresta i desemboquem al glaciar de l'Island Peak, on els col.loquem els grampons.

Seguim el camí marcat per la traça dels primers i seguint una serie de banderetes ens guien el camí a seguir, ja que hi ha força esquerdes, i algunes són poc visibles. El glaciar no te massa dificultat tècnica, sols es pateixen els efectes propis de l'alçada, ja que ens trobem fregant els 6mil metres.

Després d'una bona estona de glaciar arribem al peu de l'Island peak, ara cal remuntar la llarga pala d'uns 45º, aixó si, amb l'ajut de les cordes fixes que van muntant els guies.
Aquest tram de pujada és dur perquè qualsevol esforç extra a aquestes alçades es fa notar de valent. Cal casc ja que continuament cauen trossos de gel de tamany considerable (les meves cames van quedar plenes d'hematomes).

Un cop arribats al coll ja tenim al davant la fina aresta que ens condueix al cim, també equipada amb cordes fixes, per el que tret de l'alçada no te massa complicacions.

Arribem al cim de l'Island peak, de 6.189 metres i sembla que el món s'hagi d'aturar. Les vistes des de dalt són d'infart i com sempre els meus ulls es neguen de llàgrimes d'emoció. Vaig ser tant i tant feliç que en aquell moment no m'enrrecordo el que em va passar pel cap aquell dia. El que si que recordo es que vaig fer les fotos al cim i ràpidament vaig voler baixar, ja em volia treure de sobre la baixada per l'aresta.

Baixo, tant per l'aresta com per la pala fent ràpels, un per un i sense pressa, ja que en Chandra i l'altre guia estan ben entretinguts amb un noi eslovac que va una mica tocat.
A peus de l'island peak dinem i ben dinat atravessem el glaciar fins a la cresta, on per fi ens treiem els grampons i toquem terra. Baixem la pedrera i a mig camí els porters ens fan una sorpres quan ens venen a rebre i ens porten una tassa de tè calenta. Portem caminant quasi bé 12 hores i estem rebentats.

A les 15 hores arribem al camp base, dinem i enfilem camí cap a Chhukhung. En Chandra em pregunta si vull dormir la camp base o baixar al poble. Sense pensar-m'ho decideixo tirar avall i dormir calentona a la llotja.

Abans de baixar a Chhukhung, el papa col.loca una placa al camp base de l'Island peak en honor i record al nostre amic desaparegust Lluís Garcia, en Lluiset que ens va deixar fa dos anys. En Lluiset era un gran amant de la muntanya, i just fa dos anys quan nosaltres vam venir al Nepal ell també hi era amb uns amics a intentar ascendir l'island peak, que per circunstàncies no el van poder fer. Nosaltres des d'aqui li hem volgut fer un petit homenatge.

A les 18 hores, ja negre nit arribem a Chhukhung, on un bon sopar ens espera per celebrar la conquesta. Estem cansats, per el que ben sopar anem a dormir i a descansar. Avui ha estat una jornada llarga i dura, però molt emotiva.

L'endemà ens despertem tranquils i sense pressa. Avui ja iniciem el descens i passarem dels 4.730 metres d'alçada de Chhukhung als 3.930 m que es troba Pangboche.
El dia es mostra enboirat, fa fred i de tant en tant cau alguna volva de neu. La sort ha estat amb nosaltres, ja que avui els que van a fer el cim de l'island peak ho passaran més malament climatològicament parlant.

En baixada arribem a Dingboche i passem de llarg fins a Pangboche, on hi arribem a l'hora de dinar i ja no ens movem en tota la tarda de l'estufa que crema a no parar.

És dia 17 de novenbre, ens llevem i el dia segueix tapat, ens diuen que a Lukla hi ha problemes amb el temps, l'aeroport està tancat i les avionetes parades, el que suposa un colapte de turistes per sortir de la regió de l'Himalàia... Quin pal, problemes per arribar i ara per sortir... de moment no ens preocupem massa perquè encara ens queden dos dies per volar cap a Kathmandu però encara que no ho vulgui el fantasma dels primets dies viscuts al país ronda per el meu cap.

Sortim de Panboche cap a Namche Bazar, la capital de la vall del Khumbu. De camí passem per Tengboche i anem a visitar el monestir budista més alt del món.

I comencem una llarga baixada per despres tornar a pujar fins a l'encreuament de camins, on fa uns dies vam trencar cap a la vall de Gokyo. Parem a dinar i enfilem camí cap a Namche.

A Namche ens retrobem amb el grup de francesos i ens expliquen les seves aventures. També aprofitem per comprar records i connectar-nos a internet. Jo avui també truco per telèfon al Victor.
A la tarda-vespre anem cap a la llotja a sopar i a descansar. Demà tenim l'última jornada de trekking fins a Lukla.

De bon matí sortim de Namche cap a Lukla, deixant enrrere pobles com Jorsale, la porta d'entrada de la regió de l'Everest i Phakding, on dinem. El dia està ennuvolat i el fantasma volta entre nosaltres... demà volarem cap a Kathmandu? En Chandra n'està segur però jo no les tinc totes...

Deixant Jorsale...

Sortint del Parc Nacional de l'Everest...

Deixant enrere Phakding...

Arribem a Lukla i l'agència Thamserku ens convida a passar l'última nit a l'Hotel Yeti Mountain Home, un hotel de luxe en mig de l'Himalàia. I per fi ens podem dutxar i dormir en un llit en condicions!

Sopem Dhal Bhat i productes típics de la terra, i ben sopar anem a l'habitació a preparar les maletes i a descansar. Si tot va bé demà a aquestes hores ja estarem a Kathmandu.

Avui és dia 18 de novembre, i és l'últim dia que em desperto a l'Himalàia. Esmorzem d'hora i en Chandra ens recull per portar-nos a l'aeroport de Lukla, i com sempre és un caos! Tot carregat de maletes i de gent, corredisses amunt i avall, controls per aquí i per allà... un autèntic estrés!

Facturem les bosses i ens acomiadem d'en Chandra. Ell es queda a Lukla per rebre una altres turistes que vénen a fer el trekking. Passem els controls i entrem a la sala d'espera. Tenim el vol 3 de la companyia Yeti Airlines.
Coneixem a dos espanyols de Cadiz i una catalana que venen de fer el trekking del camp base de l'Everest i gràcies a ells l'espera es fa més amena.
Obren l'aeropost de Kathmandu i poc a poc comencen a arribar avionetes, i a la que ens donem compte arriba el nostre torn per enlairar-nos! quina sort!
A la que creuem la zona de passatgers veiem en Chandra de lluny com ens saluda i s'acomiada de nosaltres amb el telèfon a la mà... ja deu avisar a Mr Rai que anem de camí.

Després de 40 minuts de vol, una mica mogudet, aterrem a Kathmandu, on un responsable de l'agència ens ve a rebre amb la furgoneta i ens porta de dret a l'hotel. Ens diu que demà al matí estiguem preparats per anar a fer turisme per la ciutat.
Nosaltres dinem a l'hotel i a la tarda anem al Thamel a voltar i a comprar més regalets. Sopem a la Dolce Vita del Thamel.

L'endemà al matí som puntuals a la recepció de l'hotel, on ens ve a rebre el Bikish, un noi nepalí que parla un castellà molt correcte. Ens porta a Budhanath, Pashupatinath i a Baktapur, on ens va explicant el significat de cada monument i cada stupa.
Un cop feta la volta turística arribem al vespre a Kathmandu, on ens ve a rebre Mr Rai i ens porta a sopar a un restaurant tipic nepalí, on sopem Dhat Bhat i escoltem música de la zona. Una bona despedida. Demà ja marxem cap a casa.

Ens llevem i la furgoneta ens porta a l'aeroport de Kathmandu.

A les 10 del matí ens enlairem cap a Delhi, per tornar.nos a enlairar cap a Milà. Dormim a Milà i l'endemà, desprès d'alguns problemes amb el nostre vol, per fi volem cap a Barcelona, on hi arribem aproximadament a la 1 del migdia. Ens ve a rebre la familia de la Marmen, en Victor i en Tissu, quina alegria.
I s'acaba..... arribem amb un munt de vivències a la motxilla i esperar la propera...

L'ISLAND PEAK VIST PER EN PAKO CRESTAS...