FITXA TÈCNICA

ACCÉS I PUNT D'INICI: Ens trobem dins del Parc Nacional d'Ordesa i del Monte Perdido. Des del poble d'Aínsa agafem una carretera que ens porta a Torla, on deixem els cotxes aparcats i agafem un autobús per 4,50€ (anada i tornada) fins a la Pradera d'Ordesa.

ITINERARI:

- Divendres 27 d'agost: Aparcament de la Pradera d'Ordesa- Cascada de la Cola de Caballo- Refugi de Góriz.

- Dissabte 28 d'agost: Refugi de Góriz- Lago Helado- "Escupidera"- Cim del Monte Perdido- Refugi de Góriz- Pradera d¡Ordesa.

 HORARI DE LA TRAVESSA

- Divendres: 4:30 hores des de l'aparcament de la Pradera d'Ordesa fins al refugi de Góriz, i uns 900 Mts de desnivell positiu.

- Dissabte: 3:30 hores des de Góriz fins el cim del Monte Perdido + 8 hores de baixada fins a l'aparcament de la Pradera. Contant parades i descansos durant la travessa. Desnivell positiu de 1.165 Mts i desnivell negatiu acumulat de 2.065 Mts.

ALLOTJAMENT:

- divendres: Acampada lliure a Góriz. www.goriz.es tel 974 34 12 01

- dissabte: Càmping Peña Montañesa. Carretera Aínsa-França, Km 2, Labuerda. www.penamontanesa.com tel 974 50 00 32

INTEGRANTS: Albert Artigas, Judith Artigas, Julita Dalmau, Lluís Hernandez, Ferran Pallarès, Jordi Roig, Regina Romeu, Glòria Solé i Carles.

Avui és divendres dia 27 d'agost i per fi ha arribat el dia que em retrobo amb el Monte Perdido. Fa tres anys que espero aquest moment...

Sortim de LLavaneres dos cotxes i a l'estació de servei del Bruc ens trobem amb la Glòria i en Carles. Ara ja hi som tots i seguim fins a Bellcaire d'Urgell, on hi fem la parada obligada al Bar l'Esport. Un cop tips, ja que hi fem un bon entrepà, continuem fins al poble d'entrada al parc nacional, Torla. Hi deixem els cotxes aparcats i agafem un autobús fins a la Pradera d'Ordesa.

L'excursió amb autobús és breu i en poc més de 15 minuts som a la Pradera contents i preparats per iniciar la nostre aventura.

Comencem a caminar i ens trobem amb el primer dilema: per quin camí tirem? Decidim pujar al refugi de Góriz per la cascada de la Cola de Caballo. Demà ja veurem per on baixem.

Seguim el GR-11 travessant un bosc d'avets, faigs i pins fins a unes cascades precioses anomenades Gradas de Soaso, a 1.778 Mts d'alçada. Son una meravella que la natura creada a base de milers d'anys i que el riu Arazas ha anat moldejant al seu capritx. Des d'aquí ja podem contemplar per primera vegada al fons la silueta majestuosa de les tres Sorores (Cilindro de Marboré, Monte Perdido i Pico d'Añisclo)

A partir d'aquí continuem la marxa per els prats verds a través de l'espectacular Circ de Soaso, on al fons es troba la Cascada de la Cola de Caballo, impressionant.

A mida que ens hi anem acostant comencem a sentir el soroll que fa. És un salt d'aigua preciós que mirat des de sobre te forma de cua de cavall, d'aquí els seu nom. Ens trobem a 1.787 Mts d'alçada.

El GR passa per el costat però nosaltres ens hi apropem per fer unes fotos de més a prop.

Una vegada retornem al camí ens trobem amb un altre dilema: pugem a Góriz per les "clavijas" o per el GR?? Per no barallar-nos fem dos grups i uns pugen grimpant i d'altres pugem per el caminet.

Ara si comencem a guanyar desnivell amb força, ja que fins ara el camí pujava molt suau, i ràpidament comencem a deixar la Vall d'Ordesa sota nostre.

Al poc de pujar ens retrobem amb els companys i tots junts seguim el camí fins al refugi de Góriz, que ja no ens queda massa per arribar-hi.

Arribem a un prat verd preciós ple de floretes roses petitones que no m'hi puc estar de fotografiar. Des d'aquí tenim una fantàstica vista de la vall d'Ordesa per un costat i del Massís del Monte Perdido per l'altre banda.

Aproximadament a les 19:30 hores arribem cansats al refugi de Góriz, que es troba a 2.190 Mts d'alçada. Ha estat un dia llarg, i entre el trajecte amb el cotxe, la caminada i la calor estem esgotats.

Al refugi carreguem piles amb cerveses i cola-coles i muntem les tendes abans que se'ns faci fosc.

Un cop tot a punt sopem al costat des habitacles i quan el sol encara no s'ha fos del tot entrem a les tendes disposats, com a mínim, a descansar. Demà serà un dia llarg...

Desprès d’una nit en que quasi bé no he dormit perquè a part de col·locar la tenda en baixada ha fet una ventolera important. A les 6 ens toca diana.

Ens llevem encara negre nit, el cel està ple d’estrelles i sembla que el vent ha parat... Ens preparem les motxilles, desmuntem les tendes, piquem alguna cosa per menjar i anem al refugi, on hi deixem algunes coses a les taquilles per no carregar pes envà.

A les 7:15 hores iniciem la marxa cap al cim del Monte Perdido amb ganes i il·lusió. Sembla que avui tindrem un dia radiant.

El sender que surt a mà dreta del refugi és un camí fresat que va fent ziga-zagues per uns prats verds primer per desprès endinsar-nos a per una zona amb grans blocs de roca calcaris, anomenada “Camps de blocs”

Cal dir que el Monte Perdido és la tercera muntanya més alta dels Pirineus i desperta passions com a tal, però que a més és la muntanya calcària més elevada d’Europa.

Seguim ascendint i salvem algun tram penjat de roca i alguna gelera de neu sense cap dificultat fins arribar a una fita destacada, el petit llac gelat del Mont Perdut, al peu del Cilindro de Marboré, a 2.985 Mts d'alçada i està considerat l'estany situat a més altura dels Pirineus.

Com anècdota cal dir que fa uns anys van fer un experiment per saber on anaven a parar les seves aigües i van llençar colorant a l’estany i, unes hores desprès, la gran cascada del majestuós circ veí de Gavarnie es va tenyir de color verd.

En aquest punt se’ns alça al nostre davant la temible “Escupidera”. El seu nom ve donat perquè una petita relliscada, sobretot si hi ha neu pot ser fatal i perquè fàcilment podem ser “escopits” al buit. És un dels punts negres dels Pirineus, i on per desgràcia més accidents es produeixen.

L’escupidera és el recorregut que ens queda per completar si volem arribar al cim del Monte Perdido, i xino-xano ens hi endinsem amb prudència i tranquil·litat.

Comencem a pujar poc a poc i anem deixant enrere l'estany gelat. Quina postal més maca que tenim darrere nostre. És preciós però intento no mirar massa per no perdre la concentració, ja que estem en un tram complicat.

Superat aquest tram, arribem a l’avantcim, un mirador extraordinari sobre la glacera de la cara nord del Mont Perdut. Des d’aquí només ens queden superar els últims metres que donen pas en 10’ al cim del Monte Perdido de 3.355 Mts d’alçada, tercera muntanya més alta dels Pirineus i cinquena d’Espanya.

Dalt del cim tot son alegries i rialles. Ens abracem uns amb els altres i estem molt i molt contents. A mi, per variar se’m cauen les llàgrimes, ja que per fi he fet el cim i puc dedicar-lo a les meves àvies, i sobretot al meu avi Martí que avui seria el seu aniversari. Va per tu avi!

Al piló del vèrtex geodèsic hi deixo una rosa groga en record per ells.

Gaudim d'unes vistes fantàstiques de tota la Vall d'Ordesa i dels seus voltants. Podem veure tant l'Aneto, com el Posets, el Canó d'Añisclo, el pic de la Munia, el Vignemale... Una postal màgica i una meravella per els sentits. Arribar aquí mereix tots els esforços!

Un cop fetes les fotos, mengem una mica i ens hidratem força per iniciar la baixada de nou per l'Escupidera.

El camí de baixada fins a Góriz el fem seguint el mateix itinerari que de pujada i no parem de creuar-nos amb gent que intenta arribar al cim, això ens alegra perquè ens adonem que portem un bon ritme i encara ens queda un bon trajecte fins a la Pradera.

Fa una calor espantosa i la baixada fins al refugi es fa llarga, només tenim ganes d’arribar-hi per prendre una beguda ben fresqueta.

Un cop al refugi de Góriz descansem, mengem i bevem per carregar piles i ens col·loquem novament el material que aquest matí hem deixat per no portar pes envà.

I, tots junts tirem avall fins a arribar una bifurcació que decidim fer dos grups de baixada.

Els papes, en Jordi, la Regina, la Glòria i jo mateixa baixem seguint el GR, el mateix camí que vam utilitzar per pujar ahir, i en Ferran, en Lluís i en Carles decideixen baixar fins a la Pradera per la Faja de Pelay i la senda de Cazadores. Gràcies a ells podem gaudir d’unes fotos espectaculars de la Vall d’Ordesa i de la Brecha de Rolando des de dalt.

Nosaltres, per la nostre part també disfrutem de l’entorn i de les aigües que provenen de la cascada de la Cola de Caballo, que per cert estan glaçades, i sinó pregunteu-li a en Jordi que quasi bé pateix una aturada cardíaca.

Encara que nosaltres anem parant i fent fotos per el camí la baixada fins a la Pradera es fa interminable. Un cop deixat els prats verds de la vall ens tornem a endinsar pel bosc fins a la Pradera.

Un cop tots junts ens expliquen les seves vivències i fem un refrigeri al bar de l’aparcament esperant que arribi l’autobús que ens porti fins a Torla.

Desprès del trajecte amb autobús només ens queda agafar els cotxes i anar a cap a Aínsa on a pocs Km del poble ens esperen els bungalows per descansar.

Han estat uns dies llargs però immillorables. El temps ens ha acompanyat en tot moment i hem gaudit d’unes vistes dalt del cim estupendes. Que més dir? Res més que gràcies per poder compartir aquestes aventures amb els meus pares i amb gent fantàstica. Estic feliç!

 Al càmping de la Peña Montañesa, una bona dutxa, un sopar deliciós i un llit... un llit que hi caic morta sense adonar-me’n. Demà serà un altre dia... Zzzzzz...

 L'endemà diumenge, aprofitem per fer turisme pel poble mediaval d'Aínsa. Un poble preciòs amb els seus carrers plens de botigues, amb el campanar de l'esglèsia peculiar i unes vistes sobre el Massís del Monte perdido infinites.

Un cap de setmana perfecte i per recordar.